UNA VEGADA VA SER NENA...

UNA VEGADA VA SER NENA
*
7-10-12
*
Ella no oblidava l’infant que va ser una vegada. Li agradava parlar de les seves transformacions i ens ho explicava: de nena a noia, a adulta, a dona més gran, a vella, i ens mostrava objectes de cada etapa. Però amb el pas dels anys va perdre el camí i les seves figures. Va tenir por i es va refugiar en l’única que recordava, la primera nena que portava dins.
*
(Aportació al Llibre del Pensament. Associació contra l’Alzheimer. T 02)

9 comentaris:

Carme ha dit...

Quina versió de l'Alzheimer més poètica... clar que hi ha moltes persones que no pateixen la malaltia i que també cada cop recorden més coses de la infantesa i menys de les recents.

Refugiar-se en la primera nena que portava a dins... fa sentir coses per dins.

GLÒRIA ha dit...

I solament recordar la paraula "mare" primigènia i vital. Tornar a l'origen, no recordar que un dia recordaves.
Salutacions, olga!

Quadern de mots ha dit...

Bona aportació.

A mi sempre m’ha fet molta por perdre la memòria, no recordar, oblidar... ha de ser molt dur sobretot si n’ets conscient.

Camil.la Pérez Salvà ha dit...

M'ha agradat aquesta mirada, si sempre fos així m'atreviria a dir que no em faria res acabar els meus dies com aquella nena que vaig ser. Gràcies Olga.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La memòria ens dóna constància de qui som. Però, qui som realment?

Joan Josep Tamburini ha dit...

Ara tinc un malalt d'Alzheimer, que desprès de tres anys d'estar més o menys estable, ara comença la devallada. I està en aquests moments en que s'asabenta que quelcom no va bé. I mateix molt. A voltes voldrfies que es degradés més, a aquell moment en el que ja no senten res (o això creiem nosaltres). Però qui pateix de veritat són els familiars que viuen amb ells. Una abraçada: Joan Josep

M. Roser ha dit...

Si tot fos tornar a la nena que un dia vas ser...Però per desgràcia la degradació de la malaltia porta a una
situacions que hi tenen ben poc a veure...Fa molta tristor.
Petonets.

cantireta ha dit...

La meva iaia es va transformar en nadó.

I no escric més... Una abraçada.

Loreto Giralt Turón ha dit...

Bonic. Però perdre la memòria ha de ser com perdre el sentit que tots busquem a la vida. Dur.