ESTATS DE VIDA
*
3-11-12
*
Em llevo i veig l’absurd: no podré arribar a la llum.
*
La claror es mostra lluny de mi. És un simulacre de vida. Un miratge. Sé
que no hi podré accedir, i el drama és que ho contemplo com un fet habitual.
*
No hi ha múscul capaç de separar les dues amenaces que m’oprimeixen: la
del cel i la de la terra.
*
No existeix la llibertat, i per això m’he acostumat a ser esclava: nit,
dia, nit, dia, naixement, mort, naixement, mort. Un sistema inconegut m’atrapa.
Qui asseguri que coneix el sistema, menteix.
*
Néixer és una fatalitat. Una imposició. És l’inici de l’esclavatge i el
camí de la mort.
*
Entre tenebra i tenebra, s’ofega la vida.
*
Mai no podré saber qui o què m’oprimeix: no n’existeixen referències ni se’n
poden extreure conclusions ni, per tant, establir comparacions.
*
L’absurd és el resultat d’impotència que aporten els aprenentatges.
*
No hi ha proporció possible ni intuïda entre el que em volen fer creure
que existeix i entre el que sóc realment.
*
No cal rendir comptes. Ni demanar-ne. ¿A qui o a què?
***
Foto: L’amenaça. El mar d’avui
11 comentaris:
T'envio una gran abraçada. He estat una mica moixa, però per sort ja remunto.
Aquestes reflexions sorgides d'un cor intel.ligent m'han arribat molt a prop. Una abraçada, Olga
Sí que és veritat que néixer és una imposició, però també és com poder entrar a una festa on no se t'esperava.
Jo prefereixo veure la vida com un regal. Sí que hi han molts moments amargs i ens toca fer moltes coses que no voldriem. Però tot té l'altre cara i tot ho podem il.luminar encara que sigui amb una petita llàntia. Una abraçada: Joan Josep
Avui sento no poder-me identificar en cap d'aquests estats de vida, els trobo tots molt negatius i crec que n'hi ha un munt de força més positius...En aquest cas estic d'acord amb l'Elena i en Joan Josep...
Petons.
Reflexions grises...
Quin significat té la vida?...evolucionar, aprendre a ser millor persona, acceptar el que no es pot canviar , lluitar pel que es pot canviar, gaudir del moment, estimar, ajudar els altres però també estimar-se a un mateix.
Moments grisos i moments lluents, són les dues cares de la mateixa moneda, la vida.
Jacqueline de Bretanya
Jo no ho sé escriure tan bé, però penso igual que tu i quan sento il·lusió o alegria sé que, indefugiblement no tardaré a sentir l'ofec, la nausea de l'efimer i per sempre ignorat.
Ens haurem de fumar un porret, Olga.
A mi també m'arriben, però no diria a prop, sinó ben endins, Olga!
No cal rendir comptes ni demanar-ne... ben bé així! Potser això ens faci més lliures del que ens sentim en alguns moments.
Una gran abraçada.
M'ha encantat aquest post! Jo va haver una època que passava hores i hores intentant trobar les respostesals meus dubtes existencials. Evidentment, encara els tinc però ara intueixo que no té sentit buscar sentit a una vida que no en té. Estats de vida...
La vida requereix un esforç continuat que ens ajudi a evitar la incidència de les coses més negatives, alhora que una bona disposició d'ànim per destacar allò que més ens plau.
Ànims!
I tanmateix hi veig una plenitud.
Publica un comentari a l'entrada