16-11-12
*
- Sobre
l’amistat-
* L’amistat és
més llarga que l’enamorament: el prepara i el sobreviu. (No sempre)
* Amistat és
l’amor que creix amb nosaltres. L’amistat ens fa adonar que no som sols; mirem
i ens miren i, a vegades, somriem a un altre: el primer amic, amb qui ens
avenim, congeniem, ens estimem.
* Les primeres
complicitats adolescents entre amigues van ser l’inici de la nostra llibertat:
teníem un espai secret, evadit, compartit.
* Compartir amb
generositat és el nostre punt feble: els amics ens poden trair.
* Compartir és
més fort que trair; és positiu.
* L’amistat té
arrels tan fondes que a vegades les hem de trobar descarnant la història
particular; l’herència –el caràcter- hi jugaven un paper.
* “Perdre un
amic és perdre la meitat de l’ànima”, reconeixia Agustí d’Hipona. Jo n’acabo de
perdre dos, i en perdré més si vaig vivint. ¿Com sobreviuré?
* Se sobreviu a
l’absència. L’amistat s’incorpora a la sang i cada amic és immortal dins del
nostre cervell. ¿Un cervell per sepultura? No, sinó com amable lloc de trobada
i
conversa. Per
això a vegades enraonem sols.
* Wilfrid
Owen, en el seu commovedor “Rèquiem de guerra” (guerra 1914-1918), musicat per
Benjamin Britten, diu aquesta frase profunda: “ El front pàl·lid de les noies
és la sepultura dels soldats morts.” Vol dir que elles en guarden el record,
els pensen.
* L’amiga íntima
vol dir, en expressió adolescent, aquella a qui confiem el nostre temps únic,
apassionat, tristíssim, gloriós; tant, que el nostre cor no el podria contenir
tot sol. La mare té gelosia de l’amiga íntima.
* L’amiga
íntima, si sobreviu el pas d’adolescència a jove, ens acompanyarà tota la vida,
salvant totes les distàncies. La conversa, malgrat els anys, serà represa amb
familiaritat: ens sabíem els antecedents.
* L’amiga íntima
també ens pot conduir a l’amor total; però el nostre món no sempre s’il·lumina
així.
* L’amistat és
com l’aire i l’aigua: ens donen vida i ens hi podem deixar anar confiats si
respectem el medi.
* No sabem si
l’amistat persisteix més enllà de la mort, ni si hi podrem trobar aquells que
voldríem haver tractat, però m’agradaria. Aquí no els he pogut conèixer.
* He fet amigues
llegint els seus llibres quan ja eren mortes. ¿Ens reconeixeran?
***
Collage d'OX. Noia amb fons pompeià.
8 comentaris:
L'amistat és una de les millors coses de la vida...
M'ha agradat llegir les teves reflexions.
Jo afegiria que l'amistat, també té èpoques diferents. A vegades pot sobreviure al'enamorament i a vegades o és cert. Allò que em sembla prou segur, és que cap relació es manté anys i anys i gual o immòbil. Totes evoluciones i belluguen. A vegades l'amistat canvia tant, que canvien les converses i les confidències i ens queda l'estimació i l'afecte per aquella persona amb qui compartíem l'ànima, encara que per evolucions diferents, cadascú s'hagi quedat amb un bocí de cadascuna.
:) No pararia de llegir i de rumiar sobre l'amistat.
L’amistat neix de la relació i de la generositat. Engrandeix les persones en vida, per bé que en morir deixa un buit físic que resta ple emocionalment amb el record.
Els amics, les amigues, milloren amb el temps, generalment, com el vi. La frase no és meva, però me la faig meva com una amiga.
M'agraden molt les teves reflexions, que deuen ser el producte d'uns quants anys.
L'amistat pot ser tan i tan bonica i a la vegada tan decebedora... però com bé dius en una reflexió l'acte de compartir amb l'amic sempre serà superior a l'acte de la traïció.
D'amics-amics no se'n tenen gaires, és un espai d'intimitat poc habitual.
D'amics en podem tenir molts, i ja és molt!
Els éssers humans sobrevivim a l'amor als amics, perquè som "sobrevivents" per naturalesa...
Sempre he pensat que l'amistat és més generosa que l'amor ja que, normalment l'amic/ga, si ho és de veritat, no demana res a canvi...
Bon cap de setmana Olga.
M'han agradat els teus aforismes tan positius. Jo parlaré un dia del verí de l'amistat que també existeix.
Amb afecte.
Estats de vida 3... No he viscut tots els tipus d'amistat que defineixes,tot i així, M'he quedat penjada llegint les teves paraules.
M'agrada especialment el punt que dius:
"se sobreviu a l’absència. L’amistat s’incorpora a la sang i cada amic és immortal dins del nostre cervell. ¿Un cervell per sepultura? No, sinó com amable lloc de trobada i
conversa. Per això a vegades enraonem sols."
Brutal!!!
Publica un comentari a l'entrada