PLAERS D'OCTUBRE

PLAERS D’OCTUBRE

*

16-10-12

*

Tant de plaer no el podrem abastar,

      i el que ens queda per tastar...

No volia començar amb un rodolí, però així surt. Han estat uns dies intensos d’amics, de visites a paisatges diferents tots dins de la demarcació, però tan diversos i gloriosos com ho és Tarragona de cap a cap.

Del carrer Mozart de Tarragona, a La Fatarella i a Tamarit. Dinars en jardins, restaurants i galeries obertes a un mar clàssic que ens fa sentir eterns.

La Terra Alta és realment alta, i dic obvietat, però veure l’immens panorama obert i les perspectives de planes i de muntanyes blaves fins a l’infinit ens recorda que som una pedra més entre les pedres. Vaig sentir pena fonda, en caure la tarda, veient les miserables trinxeres on lluitaven els nostres pares sense el conhort de la victòria. El meu pare va ser al front a la batalla del Segre, si fa no fa cruenta com la de l’Ebre. Si es rescaten els morts i se’n fa memòria a les Camposines, allà ni poden comptar els de Cervera, amuntegats en fossar immens.

Però els nostres amfitrions Gironès-Puñed, de La Fatarella, ells mateixos Fatarella sencera, porten la generositat fins a l’extrem: ja coneixíem el forn àrab, conservat com era i a ple rendiment de pans i coques, calius i olors inoblidables. Ens hi acompanyen de nou, però cal parlar-ne ‘in extenso’. També dels oliverars i ametllers ben margenats, lluita inicial de l’home sobre la terra i que ara encara es demostra utilíssima.

La mansió del carrer Mozart acull amics en un jardí com un paradís, i una conversa ‘in crescendo’ quan intento demostrar que la lluita humana no s’acabarà mai, ja que ve del neolític i que, ho reconec, dóna raó al nostre Indiana Jones,  Eudald Carbonell, quan sosté (com Pereira) que el cervell humà no s’ha desenvolupat i bon tros que n’hi falta: no reconeix encara ni el comunisme, diu ell, ni el cristianisme, dic jo, perquè acaparem pel nostre profit sense saber compartir amb els altres. Aquests mesos i anys en veiem els resultat crus i duríssims.

A Cala Tamarit, entre verdors immenses i abruptes, mediterranis com som dinem en una ampla galeria a casa d’uns cosins. Com que hi parlem en castellà, en un moment donat reconec que sóc ‘materia prima’, és dir, formo part material del meu cosí, el que toca el violoncel; a sobretaula encetem els rodolins de la figa. Aquests ja els posaré més endavant, que ara no és cosa d’enfarfegar el text. Es fa fosc sobre els espadats i el mar ens adverteix bramulant: no passeu d’aquí.

Portem magdalenes i pastes de la Terra Alta, pa del Forn de Baix, regit per Rosa Maria Balsebre. Recaptem palosantos (no en dic caquis), olives fetes pels de cal Garrit, una carbassa de cabell d’àngel que divendres serà confitura... i una conversa que els molins de vent allunyen cel enllà.

Per si tot això no fos prou, els amics Tous-Gomà-Camps ens ofereixen un cistell de palosantos del seu mas de La Riba. Xiquets, com hem xuclat amb delícia la polpa d’un preciós color encès, i ens l’hem sucada en el pa fatarellenc com si fos tomàquet. Ni els reis saben apreciar aquests tresors, mal els llavis se’ls vegin bavosos i envermellits de tanta paraula ofensiva sobre aquesta terra bellíssima que ens hem fet nostra pam a pam, somriure a somriure; i que encara no posseïm malgrat que els nostres pares hi deixessin la sang, com el del front de l’Ebre, el del Segre, els de... tanta geografia catalana. Amics, no defalliu: assaboriu productes de la terra i no temeu les boques maleïdes.

*