EL VIOLADOR POETA
*
31-10-12
*
Ahir em van confiar un fet real. Lloc: barri important de Tarragona. Bloc
de tres pisos per replà. En un dels pisos, matrimoni amb fills. En un altre,
mare amb dues filles. Fa sis anys dels fets.
L’home del matrimoni amb fills
escrivia poemes que, de tant en tant, deixava a la dona amb dues filles perquè els
llegís. Un dia que la dona no els podia tornar per raons de feina, va demanar a
la seva filla de 13 anys que anés a portar-los a l’home del replà. Al cap d’una
estona, la noia de 13 anys va picar alterada a la porta de casa seva, dient a
la mare que obrís ràpidament. Un cop dins, va explicar plorant que el poeta li
havia tocat els mugrons (va dir ‘pezones’, perquè parlen castellà) i altres parts
del cos mentre li deia paraules que l’espantaven.
L’home sovint se’l veia voltat
de canalla. Aquest i altres fets devien exasperar el veïnat. La mare de la
nena, que havia denunciat el veí, consta que va dir a la dona del poeta que era
una alcavota, tota vegada que coneixia la situació i tant se li’n donava.
Resultat, el matrimoni amb fills va marxar del barri.
Fins aquí, res que no surti
als serials televisius cada dia. I res que no passi contínuament sense que
transcendeixi. “Era tan bona gent...” solen dir els testimonis quan casos com
aquests surten a la llum. També ho sentim a dir cada dia a la tele.
Però els poemes... ¿potser
eren bons? ¿L’home havia participat en concursos? ¿Tenia algun premi i tot? ¿Li
agradaven els poemes a la mare de les dues nenes? ¿I a la dona del poeta
violador? ¿Continua escrivint, aquest home? ¿Potser els escrivia ella i així
proveïa el seu home? ¿Hauria estat mal vist al barri una dona poeta i alcavota?
¿Potser aquest rastre de poesia portarà el violador poeta al premi Nobel?
¿Escriuré algun dia aquest fet sense saber-ne els detalls crucials? Aquesta
“noche de los brujitos”, que diu la meva amiga colombiana, vetllaré per si
alguna de les petites aparicions, subornada amb panellets, em vol confiar el
que em falta per completar el cas, o sigui, la qualitat i acceptació dels
poemes. Sinó, m’ho hauré d’inventar, ves quin remei.
*
Collage d’OX
10 comentaris:
Ni els poetes queden a recer de les més intempestives misèries de l'espècie humana. No som res.
Quina espècie que som més tarada...
I sí segur que t'ho hauràs d'inventar, però com que penso que la veritat sempre queda més amagada del que ens pensem.... per molt que sapiguem, sempre ens acabem inventant una bona part...
O sigui que endavant!
Quina veritat serà més veritat que la que tu puguis inventar?
Sí que n'hi ha per escriure'n alguna cosa!
Imagino que la història podria tenir un final força més sorprenent del que qualsevol bruixot es podria imaginar, i potser força més senzill i tot.
D'altra banda, algú que escrigui versos pot ser tan meravellós o miserable com qualsevol dels altres humans...
Bona castanyada, Olga!
Algunes de les teues preguntes estan contestades al títol: era més violador que poeta, cas contrari, sería un poeta violador.
Salut i (només) poesia.
Fets reals inspiren tants relats que l'escriptor o l'escriptora completen amb la seva imaginació!
Un material prometedor. És evident que l'artista no està lliure de la possibilitat d'incórrer en crims, malgrat que la possibilitat de recrear vides imaginàries puguin ajudar a sublimar certs impulsos. Podria apostar per la versió de la dona poeta/alcavota? El violador no viuria l'art manllevat, només l'usaria miserablement.
Evidentment n'hi ha gent per a tot i com es doiu, n'hi ha més a fora que dins.
Ara, la font i l'enfoc de la notícia condicionen. Més o menys el mateix que dir: "han estat detinguts tres delinqüents" o bé, com es fa ara: "han estat detinguts tres paquistanesos" Allà on posa "paquistanesos" podem posar, escriptors o poetes.
Jo també penso que no té res a veure
la personalitat que puguis tenir amb el fet de fer versos...De vegades d'algunes ments ben retorçades en surten versos que potser ens agraden i tot, perquè hi ha allò del desdoblament de personalitat...
Petons.
Publica un comentari a l'entrada