AVUI M'INTERESSA, DEMÀ JA NO

AVUI M’INTERESSA, DEMÀ JA NO

*
1-4-12
*

Llegeixo al Diari l’entrevista a una dona jove, compositora i poeta, que explica la seva evolució. Em sorprèn la seva afirmació final, que tradueixo: “Quan tinc unes quantes cançons, per posar un exemple, de seguida les vull gravar, perquè potser d’aquí un any ja no em diran res i llavors publicar-les ja no tindria cap sentit.”

Em dic, caram, dona de guitarra i cabells llargs: si et penses que la teva obra no ha de tenir cap sentit, no la publiquis. Què vols, ¿vendre el que a tu ja no t’interessarà d’aquí una estona? No creus en el que fas, i això és un mal símptoma; has de treballar bé, esforçada i convençuda, i donar als altres un bon producte, ja que t’ofereixes al públic. Sé que aquesta no és la tònica habitual, prou que es llegeix i s’escolta. Però tu no pateixis: t’entrevisten, et graven, arribaràs lluny. Tens 23 anys, dius. Alguns artistes, a aquestes alçades ja saben el que es fan. Però només alguns.

*

Collage d’OX





11 comentaris:

Joan Josep Tamburini ha dit...

Ja se sap. Vivim a la cultura de l'immediat. La cultura "kleenex". ¿Per qué brodaben mocadors les nostres avies? Avui les coses un cop fetes servir es llençen. Però això, traduit a la cultura és quelcom horrible. És la banalització de tot. Això traslladat a la vida, és la magnificació de la superficialitat. Una abraçada: Joan Josep

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Poc li deu costar fer res, a aquesta noia. Perquè el que costa si més no s'aprecia...

Helena Bonals ha dit...

Tan jove i tant d'èxit, no pot ser pas. L'èxit més important ve amb el temps i el contrast, generalment. Els grans de raïm per cap d'any s'han de menjar amb el temps que requereixen, no cal córrer.

M. Roser ha dit...

Això de posar data de caducitat a la pròpia obra, no té gaire sentit...Demostra que no està gaire segura del que fa( i potser té raó), les grans obres perduren en el temps.
Petons.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Em sembla que aquesta actitud forma part de la producció pel consum immediat, sense massa substància.
Hohaurem de veure.

El porquet ha dit...

Bé, ara ja tot es resumeix en una piulada de 140 caràcters... i té vigència fins que entra la següent piulada a la pantalla.

El jovent que puja no deixa de ser un fidel reflex de la societat que estem construint.

Joan ha dit...

Trist, sí. Artistes que sense els diners no ho serien? No diu molt d'ells mateixos la manca de necessitat creativa.

Jordi Dorca ha dit...

Els llibres els hi has posat tu, n'estic convençut.

Manel Aljama ha dit...

Totalment d'acord. Signes dels temps. Quan comprava un disc de 45 revolucions el considerava un tresor. Avui dia, molts "baixen" o "descarreguen" legal o il·legalment una peça musical en forma d'arxiu mp3 i l'esborren o no segons agradi o no.

Crec en els llibres, en especial els anomenats "best sellers" passa el mateix: als encants dominicals veig llibres que no fa ni un any que s'han publicat.

Crec que és una qüestió de valors.

Això no ho va dir McLuhan?, em refereixo als minuts de "glòria", incerta crec.

Una abraçada

Clidice ha dit...

Forma part d'aquest món que ens han venut o potser és que aquesta persona no considera la seva obra com a dissociada d'ella mateixa, que ella és l'obra i l'obra és ella. Res d'estrany en aquests temps d'individualisme exagerat.

helena arumi ha dit...

Potser és cert el que comenta la Clídice. El tema que hi ha gent que separa molt la seva obra de la persona, de l'autor/a que l'ha creat. No ho sé pas.
A mi de fet, m'agrada reconèixer a l'autor en les obres que llegeixo, perquè el sé -o almenys el sento- més cert, més veritable.

Si més no, una manera de pensar i de sentir curiosa la d'aquesta autora. Una manera efímera i ràpida de viure, de creure, de sentir.