TOTS NO, SI US PLAU

TOTS NO, SI US PLAU


*

17-11-11

*

“La carn és trista, ai las, i ja he llegit tots els llibres (...)”, DIU Stéphane Mallarmé (Brisa Marina, 1988)

En aquest moment, 5 de la tarda, creix la brisa marina de llevant i xiula lúgubrement per les escletxes que deixo expressament obertes per sentir-la. M’afiguro tempestes que s’acosten.

Stéphane Mallarmé (1842-1898), amb mostatxo abundós, una manta que li cobreix les espatlles i ell escrivint sobre la taula mentre mira qui el mira, sigui el retratista o el contemplador, també estimava les tempestes i els viatges, en realitat i com a símbol. El retrat el fa semblar més vell. Potser el neguit de viure li consumia les forces.

Ell ja havia comprovat que la carn era trista, i no pas des del punt de vista moral ni simbòlic, sinó des de la realitat dura. ¡Tants poetes hi ha que només escriuen d’amors feliços...! Però no és de la carn, que volia parlar, sinó del pas següent: “... i ja he llegit tots els llibres.” Només de pensar que se m’acaba un bon llibre m’agafa un desassossec, un neguit d’advertiment que no cessa fins que tinc la perspectiva de més llibres a casa. Se’n diu addicció. Vull el llibre companyia, sigui de fons o d’entreteniment (ja en parlaré, de totes dues classes); vull que no se m’acabi la sang de la lletra, sang fresca, nova encara que sigui antiga. Podria rellegir i a vegades ho faig. Mallarmé no va llegir tots els llibres, perquè aquesta és una empresa impossible. Potser considerava que només valia la pena llegir certs llibres, ell mateix exigent fins a la sacietat. Sol passar això entre els que s’anomenen ells mateixos excelsos i que els altres anomenem puristes.

Però jo, ahir mateix, necessitava olor de llibre amb desig precís i peremptori, aliment de llibreria silenciosa. Llibre admirable, si les paraules que porta em sorprenen i no em deceben. La vida m’ha donat més anys que a Mallarmé, i més llibres propis, que potser llegiran altres. Però també contemplaria amb horror el dia que s’acabessin per a mi tots els llibres.

*

Postal de Mallarmé i la seva frase.

5 comentaris:

Rafael Meyerhofer ha dit...

...que mai s'acabi la sang de la lletra, potser la brisa marina que entra per les escletxes no porta tempestes, només aromes de llibres companyia,de fons o de entreteniment...això depen del dia, no Olga, no s'acabaran els llibres, encara no. Una abraçada.

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

O en aquella època hi havia molt pocs llibres o en Mallarmé era una màquina de llegir...Suposo que ell es referia als que li agradaven.
Penso que hi ha un tipus de llibre per acada moment, segons l'estat d'ànim...
I ets afortunada de sentir la brisa marina, jo el mar, el veig de lluny, però no el sento.
Una abraçada,
M. Roser

Júlia ha dit...

Potser parlava dels llibres que tenia a casa que, en aquella època, devien ser pocs, fins i tot a casa dels lletraferits.

Quan era petita i tenia pocs llibres m'havia sentit una mica avorrida i desesperada a nivell infantil en algun moment en què no tenia res per llegir i plovia sense aturador.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Sigui en el format que sigui, els llibres no s'acabaran pas... Potser no faran olor de tinta fresca, però la tinta tampoc no va existir sempre...
Bona lectura de tardor!

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Entre els llibres que apareixen cada dia del món i els de collita pròpia, em sembla que no passaràs necessitat.