A POC A POC, DOLÇAMENT...

7-11-11

*

A POC A POC, DOLÇAMENT

*

Novembre i les ànimes dolces de massapà i carbassa, de moniato al forn, pomes i palosantos, els últims préssecs de Calanda; escalfor encesa i acariciadora, per fi, dins de casa, on ja els vidres ens aïllen dels sorolls ingrats de cridòries i terrasses de bar. Ja triga a arribar la fresca, tant que l’espero. Un glop d’aire fresc, sisplau.

Dies d’armaris; dies de repàs del temps: aquesta brusa és de l’any de la picor, i era tan suau... però cal arrencar les pells de seda o cotó amb què els anys ens han besat el cos. I endreces, llences, dónes o en fas draps. Despertes la roba adormida a la tèbia foscor dels armaris, la repasses i afegeixes les històries que et recorda cada peça. Hi ha de tot, perquè algunes han tingut vida llarga. Elles han estat a prop del cor i l’han sentit bategar; a vegades s’han mullat de llàgrimes abans no has tret el mocador. Han passat la teva calor i el teu fred, però el que no pots fer és mantenir-les sempre. En el cas de la roba és necessari decidir sense contemplacions: o renovar-la o morir amb ella. Sí, també porten a la mort. A poc a poc, les peces que estimàvem desfilen, com nosaltres, cap a la fi.


*
Llàgrima blava.- Collage d'OX

10 comentaris:

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Ai sí, Olga, a mi també m'agrada aquests dies que comença a fer fresqueta i es fa fosc més aviat, gaudir del caliu de la llar.
Aquesta repassada d'armaris ja és el segon cop que la faig, aquesta tardor, amb tants canvis de temps...
Diuen que aquesta setmana, quan s'acabin les pluges, tornaran a pujar les temperatures...Potser hauré de fer una tercera repassada!!!
Petons,
M. Roser

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

A la fi... no! Si de cas cap al canvi, cap a una altra forma...

Anònim ha dit...

A veure... drommiss era la paraula de pas per enviar el comentari anterior.

Sembla que no pugui ser, però és: en lloc d'anar a parar a la casella de "comprovació de paraules" ha anat a parar al principi del meu comentari.

Qui entén la informàtica?

Montse (again)

GLÒRIA ha dit...

Fa pocs dies jo vaig actualitzar l'armari. Una part de la roba vaig destinar-la a "Roba amiga". Era digna i ells sabran com reciclar-la i treure-n'hi profit.
Que bé expliques l'esperada entrada de la tardor real i el camí que fem, indefugible, cap on...no ho sabem. El què diu Teresa Costa-Gramunt tindria sentit perquè què fem aquí uns quants dies?

Jaume Pubill ha dit...

Trobo que has fet molt poètic un simple canvi d'armari! Em quedo amb allò de que la roba ha estat tan a prop del cor que algunes peces quasi formen part de nosaltres. A mi em costa tant llençar la roba! A vegades la guardo per simple nostàlgia i sabent que no me la posaré mai més...
Una abraçada

Clidice ha dit...

L'altre dia duia un jersei i algú em feu notar que era molt bonic. On te l'has comprat?, Enlloc, és de la mare, té més de quaranta anys. I és que la roba, per algunes, no és només allò que ens posem al damunt. Encara recordo els armaris de casa de l'àvia, i en com em delia per capbussar-m'hi. Ets una gran despertadora de bells records!

Anònim ha dit...

uix... ara veig que el primer missatge meu no va sortir. Ni sé què deia, ja, en fi, és igual... ara ja no té sentit que intenti explicar que ahir vaig deixar dos comentaris i que l'únic que va sortir era l'explicació d'un fenomen paranormal amb la virtualitat del que m'havia passat amb el primer, que veig que no va arribar a sortir.

Saps què? deixem-ho córrer!

deia- ahir- que m'agrada més el que diu la Teresa Costa, "cap al canvi, cap a una altra forma, o cap a una altra dimensió" que "cap a la fi".

Montse

manel ha dit...

La roba, sí, la roba.Pell damunt la pell,assortiment de colors,de formes, de textures.Missatges encoberts,refugi,fins hi tot consol.I certament mortalla.

El porquet ha dit...

Fa ben poquet que vaig fer una mena d'extermini massiu de peces de roba que s'havien enquistat dins els armaris i calaixos... l'espai m'apretava.

Ara, ment innocent, sempre podem salvaguardar la nostra ànima pecadora consumista portant la roba al punt verd i deixant-la en aquells contenidors que diuen que serveixen per a repartir-la entre els més necessitats.

Veritat o mentida hom sent un escalf interior que li fa perdre una mica la sensació que formes part de la roda del capitalisme més salvatge.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Canvis d'estació i de roba, que es tradueix en armaris remenats i rutina alterada.
Pas del temps.