NENES DOLCETES

NENES DOLCETES

*

16-11-11

*

“Mor una nena bomba al sud d’Afganistan. Kabul. Una nena de 8 anys va morir ahir al sud de l’Afganistan per l’explosió d’una bomba que duia en una bossa que li havien donat els insurgents talibans perquè la portés a uns policies, segons va anunciar el Ministeri de l’Interior. Els rebels van activar la bomba a distància.” (27-6-11). Aquesta és una de les curtes i terribles notes que havia retallat de diari a l’estiu per comentar més endavant.

A banda dels naufragis d’embarcacions de refugiats, amb criatures, (197 ofegats a Sudan, per exemple, i sumeu...); i dels infants morts a causa de la fam, ara, aquí, ens trobem que un pare, a Girona, decapita la seva filla de 18 mesos. És per ordre del dimoni, afirma.

Les armes les carrega el dimoni, solem dir. Les armes de la guerra i les de la pau. Els ganivets de cuina no cal, ja són a casa. I, ¿qui mana fabricar les armes? D’això en saben molt al país veí.

*

Collage postal d’OX


5 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Quan la bogeria entra per la porta, o al cap, es fan bogeries.
La notícia de la criatura decapitada és com un cop de puny a l'estòmac que et tomba. És difícil d'entendre, no obstant, els humans som capaços d'aquestes coses.

Sandra D.Roig ha dit...

Son noticies esfereidores, m'estremeixo només d'imaginar persones capaces d'aquests actes tan horripilants, qui prem una bomba en la bossa d'una nena?, i qui entra a l'agabitació mentre dorm, l'anhgelet i li talla el coll?, gràcies pel post, de vegades cal baixar dels núvols i m'ajudes a fer-ho.
una abraçada.

Sandra D.Roig ha dit...

perdona les faltes, han estat per culpa d'alguna llàgrima indeguda.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Les armes maten fins i tot quan no s'utilitzen, ja que els governs destinen a la seva compra uns diners que falta els fan per altres menesters més socials.

M. Roser ha dit...

Ai Olga, hi ha coses que al llegir-les et fan estremir...Avui el teu post em recorda l'antiga revista "el Caso". De veritat que l'ésser humà, és capaç de les pitjors aberracions...
Una abraçada,
M. Roser