NATURA DOLÇA

25-11-11


*

NATURA DOLÇA

*

En temps d’amargors per a una gran majoria, convé amor. Amoroses són les mans que es disposen a preparar, a veure, ¿què prepararíeu amb aquests ingredients? ¿O prenent aquests ingredients com a base? Crema, menjar blanc, pastís d’ametlles, cobertura per a un bescuit... No oblideu l’anís estrellat, que ve de l’arbre badiana. Si us estimeu més un altre gust anisat, hi podeu posar matafaluga. La meva mare feia castanyes amb anís estrellat. Antigament es venien unes ampolles de coll llarg, on l’anís estrellat es ramificava amb cristalls de sucre dins, talment un vaixell en una ampolla.

El record és dolç i els temps aquells –vaig néixer el trenta sis- eren magres. La vibració de les bombes en caure havia malmès uns plats blaus que hi havia a la lleixa de la campana. Però jo recordo la il·lusió de la mare quan feia les castanyes. I l’olor de la cuina, amb els farbalans de quadrets vermells capçats de cua de rata. I, encara, la gran cuina de ferro que escalfava els hiverns glaçats de postguerra. Al forn es preparava la greixonera per ficar-hi el galldindi de Nadal, ben arrebossat de llard. Ni Proust té el nas tan fi com el meu per recordar les olors.

Però el que deia: mató de monja en els seus motlles de terrissa, crema en una plata, la canyella que xuclàvem un cop cuita. El paper que havia contingut el pastís, i que escuràvem amb una cullereta. Temps duríssims, però aquelles olors... i les mans que les feien possibles... han quedat per sempre a la memòria dels meus dies, per això ara, encara que no glaci, que unes mans estimades amoroseixin el cor dels infants. A cada cuina.

*

Natura dolça, d’OX

10 comentaris:

Alyebard ha dit...

És curiós com algunes olors o sabors ens porten de cop i volta a la infantessa. Demà faré una coca pels meus, me n'has fet venir ganes de cuinar amb mans amoroses.

Júlia ha dit...

UI, quina gana m'ha vingut. Avui gairebé tot s'ha comercialitzat encara que de tant en tant ens entestem en fer les coses 'a casa'. Recordo també la meravella dels flams grossos, en la seva flamera d'alumini, que tremolaven en abocar-se i que es repartien a trossets. I allò de cremar la crema, un misteri...

També recordo com s'intentava a ciutat estalviar ous, que eren una menja cara i no com ara.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Abans es deia:
A les penes, punyalades
i als disgustos gots de vi.
El cert és que els disgustos ho són menys si es menja alguna cosa dolça.

Anònim ha dit...

Aquelles mans que t'amorosien els durs hiverns reviuen a casa nostra i transmeten als petits el plaer d'endolcir la vida. L'evolució fa que ara ens arribin receptes d'arreu del món a la porta de casa, que incorporem a les nostres i ens enriqueixen encara més. La marmoteta acaba de descobrir els muffins de poma i canyella que prepara ella soleta i ens els mengem a la vora d'un bon foc d'alzina.

La marmota de Cauterets

Lapsus calami ha dit...

La cuina dels esdeveniments, en tots els sentits i amb tots els sentits. Fantàstiques ampolles d'anís glaçat com a felicitat plena de la infància. Gràcies

manel ha dit...

Si,si, es cert, molt bonic.Entranyable. Però fotia un fred de cal deu ,i la mare amb el ventall d'espart procurava que el fum no envais tota la casa,vinga a ventar i a ventar .Mentrastant el avi intentava escoltar radio pirenaica a cau d'orella procurant que els xiulets de interferències no l'ensordissin.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Any 1955, posem per cas. Havent nascut el 1951, en el 55 feia 4 anys. Gran regal d'aquell dia: un flam gran -com el que evoca la Júlia- fet per la mare, és clar, que es tallava a trossets, com un pastís. I com a gran cosa, envoltat de cireres confitades. I això era tot el regal que rebia aquell dia, ja veieu, però que dolç!

Clidice ha dit...

No m'agrada el dolç, però la canyella de la safata de crema sempre era per a mi. M'hi has fet pensar, gràcies, he passat una bona estona recordant aromes.

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Olga, has passat dels castanyots a les dolceses i això m'agrada molt més, jo no sé que faria amb aquests ingredients, però segur que unes menges exquisides que ens fessin oblidar alguna que altra amargor...
També recordo olors de temps passats,
amb força misèria però molt d'amor!
El braç de gitano que cada any feia la mare per la Puríssima, segurament estalviant d'aquí i d'allà...
Una abraçada,
M. Roser

Manel Aljama ha dit...

No sé que dir per ser original de un text tan evocador, tan de mestra que em sembla sentir la flaire de l'anís...
Molt sovint coincideixo amb Clídice. Deu ser perquè som de la mateixa edat. No ho sé. Aquest cop no del tot: M'agrada molt la canyella i no reutjo completament els dolços, només allò que és mooolt dolç. Deu ser perquè avui hi tiren sucre a gairebé tot. Per això, la xocolata del 90%!
Una altra conclusió del text: eren temps molt durs molt, i la mare encara amb quatre ingredients podia endolçar la vida. Era questió de posar-s'hi!
Una abraçada!