RILKE I EL CALAIX DE LES RANDES

26-11-11


*

RILKE I EL CALAIX DE LES RANDES

*

Avui em plau copiar un fragment que sempre m’ha acompanyat i confortat. L’atenció, observació i imaginació de l’infant Rainer Maria, al costat de la seva mare, són un model per als escriptors exigents.

“Anem a veure què hi trobem, Malte?”, deia la mare tota contenta davant del calaixos del seu costurer. No podia ni desembolicar el paper de seda, sempre ho havia de fer jo. Però jo també m’engrescava quan apareixien les randes. Estaven enrotllades en un cilindre de fusta, que ni es veia de tantes randes que hi havia. I llavors les desenrotllàvem i vèiem com els dibuixos es desplegaven, i ens espantàvem una mica cada vegada que una tira de randes s’acabava. S’acabaven tan de sobte! De primer venien puntes de labor italianes, peces rudes, de fils tibats, en les quals tot es repetia amb la mateixa nitidesa que als horts dels pagesos. Després, tot d’un plegat, un feix sencer de les nostres mirades quedava captivat per les fines puntes venecianes, com si fossin claustres o presons. Però l’espai tornava a obrir-se i enllà vèiem jardins que es tornaven més i enllà vèiem jardins que es tornaven més i més artificials fins que als ulls tot es feia atapeït i tebi com un hivernacle: plantes fastuoses que desconeixíem, estenien fulles gegantines; uns sarments s’entortolligaven com amb vertigen i els capolls badats dels ‘points d’Alençon’ ho enterbolien tot amb el seu pol·len. De sobte, confosos i esgotats, entràvem en el llarg caminal de les ‘Valenciennes’, i era l’hivern, a l’alba i amb rosada. I ens ficàvem entre els matolls nevats de les ‘Bince’ i arribàvem a llocs on encara no hi havia estat ningú; les branques es vinclaven d’una manera tan estranya que bé hi podia haver una tomba a sota, però això ens ho amagàvem l’un a l’altra. El fred ens estrenyia més i més, i per fi, quan arribaven les estretes, finíssimes puntes de boixet, la mamà deia: “Oh!, ara ens entraran als ulls cristall de neu!”, i així era, perquè sentíem molta calor a dintre.

“Sospiràvem tots dos quan havíem de tornar a enrotllar les puntes. Era una feina pesada, però no l’hauríem encomanat pas a ningú. “

*

De “Els quaderns de Malte”, de Rainer Maria Rilke. (Proa 1981). Traducció de Jordi Llovet.

7 comentaris:

Galionar ha dit...

Sí, Olga, una descripció extraordinària, que et fa submergir al calaix de les randes (sempre n'havia dit puntes, jo), i et fa esperar amb un punt d'il·lusionada impaciència el següent descobriment. A més, hi ha el mèrit afegit del coneixement acurat, per part de l'autor, d'aquest món de les labors teixides a mà. Tot plegat m'ha recordat una meva àvia, mestra en l'art del ganxet, que també guardava aquests tipus de tresors en velles capses de galetes, alguns dels quals encara conservem esgrogueïts i amb taques fosques, com la marca que el pas del temps deixa en la pell gastada dels ancians.
Bona nit, Olga, i una abraçada.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

No és possible connectar amb Déu (o com en vulguem dir) sense ser-ne part, ja que no hi hauria reconeixement. No és possible copsar la bellesa de les coses dites grans sense gaudir de les petites...
En aquest escrit de Rilke es veu aquesta relació, i tan ben descrita a través de la bellesa de les randes!

M. Roser ha dit...

Que bonic aquest escrit ple de randes amb dibuixos de somni, sobretot les de punta al coixí ("ara ens entraran als ulls cristalls de neu")...les labors manuals mai han sigut fàcils per a mi , per això valoro molt quan algú és capaç de fer aquestes filigranes...
Bon diumenge,
M. Roser

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Un text extraordinàriament descriptiu.

cantireta ha dit...

Bell, precís, màgic, excel·lent.

Clidice ha dit...

M'agrada sentir-m'hi a prop, havent crescut i après tantes coses al voltant de la capsa de costura, amb les randes ("aquestes són del coll del casament de la tia ..., aquestes dels punys de les mànigues de la brusa de l'àvia tal el dia que van batejar a ..."), els botons, les cintes, els gafets ... totes restes arqueològiques amb històries al darrera. Gràcies!

Manel Aljama ha dit...

M'ha fet recordar aquella infantes on mogut per la curiosistat agafava la capseta de les agulles, l'obria i no arriba a menjar-les gràcies a l'oportunitat de la mare. Això sí, record implantat... M'ho han dit!
Una abraçada