AMORS COVARDS

23-11-11


*

AMORS COVARDS

*

Al post d’ahir vaig dir que d’amors en parlaria en altra ocasió. Ho faig ara.

La història romana de santa Cecília explica que la noia, de casa noble, festejava amb un ben plantat Valerià, amb qui es va casar amb consentiment i alegria de tots. La nit de noces, ja sols a la cambra, Cecília li va dir al pobre mosso que ella era verge, que un àngel del senyor la guardava i que no la podia tocar mai com a esposa. No va ser Valerià, qui la va matar, i la història continua.

Com a referent masculí tenim el veneradíssim sant Aleix. Aquest individu es casa amb una bona i noble noia i la mateixa nit de noces, abans de consumar res, fuig de la casa i ja no l’han vist més. No el veuen perquè fa penitència, es vesteix de pobre i demana almoina, fins arribar a casa seva, on viu a sota l’escala, ningú el reconeix, li fan caritat i, quan mor, li troben un paper dient que és ell.

Grans enamorats, com hi ha món. No s’atreveixen a fer un pacte previ, enganyen la parella, la deixen en un estat que la pobra dona d’Aleix no sap si és soltera, casada o viuda, i a sobre els fan sants. Sort que “de diners i santedat, la meitat de la meitat.”

*

Collage postal d’OX

9 comentaris:

Joan Guasch ha dit...

em penso que un psiquiatre s'ho passaria bé estudiant els comportaments de tots aquests sants.

manel ha dit...

oremus

SM ha dit...

No coneixia aquestes rondalles de la mitologia catòlica, gràcies. Quin parell de caradures! Haurien d'haver fet sants als cònjugues!

Galionar ha dit...

Això del sant que va fugir abans de consumar m'ha fet pensar en la història verídica d'una parella de fa molts anys que durant el festeig, ell, tot i tenir-ne oportunitat, mai va intentar cap "indecència" (ho deia així) amb l'estimada. El motiu? Que ell sabia de sobres que era impotent. I una vegada casats, a veure qui era la guapa que piulava. Ell va viure tan panxo tota la vida, i ella va anar a parar en un psiquiàtric.
Històries així les puc comprendre, tot i ser tan lamentables, però quan a sobre hi fiquen la santificació pel mig, m'agafen ganes de cridar.
Amors covards? Amors? Res d'això; l'amor és una altra cosa.
Una abraçada, Olga.

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Són uns amors una mica estranys vist des de la perspectiva del temps, segurament al moment dels fets,no els en trobaven tant...
Petons,
M. Roser

Josep Gironès Descarrega ha dit...

La Farsa de Gandesa consistí en un casament emparaulat entre la noblesa que no s'arribà a consumar, ja que l'home fugí i es va fer frare. I el consegüent emprenyament de la família de la dona l'hem pagat els catalans amb escreix.

Clidice ha dit...

El refrany final em sembla memorable, no el coneixia, però l'incorporo ràpidament. Tinc una llista on el podem aplicar tot sencer! :)

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Enganyar la parella d'aquesta manera em sembla pur cinisme, impostura... Conec dos casos (ocorreguts al segle XX i XXI!) que es podrien posar de filera ambs aquests que contes, i a sobre no han fet santes les parelles damnificades!

Joan ha dit...

La santedat està molt sobrevalorada. Amén.