*
25-4-11
*
El 25 és la Mare de Déu de l'Alegria, segons el Calendari del Pagès. Alegria del post anterior que s'ha publicat sense acabar gràcies a les meves males mans, i que no he sabut ni suprimir. El blog per a mi és una font contínua d'humiliacions, però ja convé que reconegui les meves fallades.
Deia abans que segons vella creença sembla que basada en l'evangeli, serem jutjats per les nostres paraules vanes, que són la majoria. I de gust, que les diem, sigui a viva veu o per telèfon i publicades també. No me'n penedeixo pas, per això tenim boca, llengua i mans (ai, que surt eròtic).
Però així em convenço que hi ha eternitat. ¿Heu pensat quant durarà el dia del Judici (suposo que comptat com a era geològica de milions d'anys), si ens han de llegir les paraules vanes dites des de l'inici de la xerrera? ¡Quin avorriment etern, afedelisto! A més diu que també se sabran a viva veu tots els secrets que hem dit ben amagadets. Divertit però pesat.
De les roses no en diuen res. Perquè també floreixen sense parar, i sembla que tenen un llenguatge cadascuna: que si la vermella, que si la groga, que si la blanca... i tots els pètals que es perden, ¿eh? ¿I les que tenim assecades en llibres i caixetes secretes, amb els seus significats furtius? ¿També les jutjaran, tantes roses? Perquè les roses, com cap altra cosa, són comparables a les paraules, i les flors, en general, parlen.
Doncs ara, que encara fan olor les roses de sant Jordi, parlem d'amor que, si fos general (he, he, he) ens salvaria de qualsevol crisi.
*
La rosa que em va regalar Vicenç.
5 comentaris:
Els llibres duren una mica més que les roses. El contrast és curiós. Les dones sempre estimem més.
Diuen que amb una aspirina, més no?.
respecte al llenguatge, una envejosa em va dir que el groc era odi i em va donar un Sant Jordi, és per això que no hi crec massa amb el llenguatge de les flors, segur que l'hagut d'inventar algú i potser no tenia raó.
:) una abraçada.
Al gerro, les roses duren el que duren... Els pètals ja tenen més durada, ja que jo me'n trobo sovint, posats per mi, en molts llibres que sempre tinc a mà.
La Rosa com a símbol és eterna, i com tots els símbols parlen de mil maneres, depèn del receptor...
més d'una vegada m'he entretingut pensant el el Judici final. I em venen esgarrifances de...fre(u)d?
jo n'he dit (i n'he fet) de l'alçada d'un campanar! no voldria pas que les fessin públiques com si d'un programa de Telesinco es tractés, aideumeusenyor!
La rosa, com diu la Teresa costa-Gramunt, com a símbol és eterna, però al gerro dura un parell de dies a tot estirar (i no val ni tan sols el truc de l'aspirina, no sé si provar amb gelocatil...)
Bon dilluns de Pasqua, Olga!!!
Aixó de les poques paraules ja em sembla bé...Sandra,les roses grogues (entre molts altres) també signifiquen alegria i amistat...
Jo crec que les roses duren més que els llibres. Si algú ens la regala amb amor, la guardem sempre en un raconet del nostre cor i ens acompanya tota la vida. A més dels pètals que guardem en caixetes de records nostàlgics...
Petons
Publica un comentari a l'entrada