*
28-4-11
*
L'estiu del 1981 érem a Londres quan es va casar Carles, príncep de Gal·les, amb Diana Spencer. Si hi ha algun esdeveniment notable a la reialesa, Londres pren l'aspecte dels protagonistes. Des de tangues a tota mena d'estampats i objectes impensables reprodueixen escuts, banderes, i cares de la família. Frikis conscients, vam tornar a casa carregats d'objectes-record inútils que regalaven als fans. La història d'amor de Diana i Carles ja era maleïda quan va començar. I un dia d'agost del 1997, a Mont-ral, vam sentir el crit d'una veïna que exclamava "¡Lady Di és morta!" S'havia acabat tot. Al pot de galetes de gingebre de la fotografia ja es veu la blava mirada tristoia de Diana Spencer: ¿coneixement o premonició?
Reprenem el relat de navegació del QE2, el principal consumidor de caviar del món, segons informacions del mateix vaixell. Durant el viatge de tornada vaig començar a escriure una novel·la, "Mar de Fons" (Planeta). Volia descriure la vida a bord de l'enorme ciutat flotant de 14 pisos. M'agradava treballar en alguna de les terrasses cobertes de vidre, mentre la pluja atlàntica lliscava sobre el meu cap. La portada reprodueix un dels cartells antics de la Cunard, que també figurava als menús.
El que he anat explicant ho vaig escriure al dietari "El viatge" (Comte d'Aure), entre altres moltes coses. "No escriguin novel·les, facin diaris íntims", aconsella Philippe Lejeune, gran especialista europeu en autobiografies. M'agraden els dietaris, però els nostres lectors volen novel·les, més ben dit, novel·letes. Què hi farem.
Ara es casa un fill de Lady Di. Londres pren les les cares i els colors de la joventut radiant. Un anell blau cel, el de Diana. Que siguin afortunats, perquè aquesta família no té la felicitat de cara. Que no naufragui la pedra blava, com l'anell que ens mostren a la pel·lícula Titanic.
*
7 comentaris:
Com de costum, els testos s'assemblen a les olles, de la mateixa forma que els prínceps als reis.
Veig que estàs molt "lligada" als aconteixements reials anglesos...
A veure si acabes amb algun títol
nobiliari i et converteixes en Lady Olga!!!
Petons,
M. Roser
El dia que va morir Lady Di jo sortia a córrer (encara tenia els genolls sencers) i no em vaig fotre de lloros per molt poquet, quan vaig sentir que deien que Diana Spencer era morta. He de reconèixer que em va impactar!
Mira que t'he llegit coses, eh? però "Mar de fons" no l'he llegit. El buscaré perquè m'has fet venir moltes, moltes ganes de llegir-lo.
Ja t'he dit alguna vegada que el dia que "t'atrapi" et farà mal la mà de tan signar llibres, hehehehe... espero tenir l'honor que arribi aquest dia alguna vegada!
Quan es produeixen esdeveniments colpidors tothom recorda què feia en el moment de conèixer la notícia. Nosaltres iniciàvem la baixada de l'Ebre des de Miravent amb la pontona d'en Fabregat.
En general, jo diria que les monarquies estan tan obsoletes. Només cal mirar la cara dels nostres reis i prínceps. La felicitat, si n'hi ha, hores d'ara deu ser fora dels palaus.
Una sèrie de posts amb paral·lelismes històrics molt interessants.
Per cert, molt bonica la columna reivindicativa que t'ha escrit l'Israel Clarà al Cultura de l'Avui d'avui. "Literatura en veu alta." Algú ho havia de dir!
Et llegeixo, amb ganes, com sempre, però només d'imaginar-me al damunt d'una "remaleïda closca de nou que el vent faci estelles", ni que sigui el QE2, ja em marejo. Caram, si em marejo mirant una marina! De la reialesa anglesa, morta la reina mare, la meva preferida, la resta no m'ha despertat mai el més mínim interès.
Publica un comentari a l'entrada