ABRIL AMB SUÏCIDA

* 10 – 4 – 11 * * Era la una del migdia d’aquest dissabte assolellat en una ciutat a vessar de turistes. Les terrasses de gom a gom, com les platges. Una secta que cantava i picava de mans; espectacle d’Intermon; castellers que marxaven a actuar; bullici. L’hem vist a terra sobre l’herba, els cabells foscos, amb la immobilitat suprema de la mort. Guàrdies, l’ambulància que acudia apressada, més guàrdies que feien apartar la gentada del Balcó. “Un noi s’ha tirat pel Balcó. Jove; anava ben vestit”, m’ha informat algú. “Trucava pel mòbil i ha dit: ‘pues me tiro por el Balcón’”, i s’ha tirat, primer el mòbil, després ell, ha explicat una noia que era al seu costat mateix. Un suïcida més a afegir a l’imponent Balcó del Mediterrani, el gran escenari per aquestes últimes representacions. Interpreto “Vine dolça mort”, de Bach, per a ell, a qui no ha somrigut la primavera que ens entesten a ficar-nos pels ulls les televisions, amb les platges i la calor. Ha estat un eclipsi de sol a migdia. Que la mort l’hagi portat a regions més felices. * Volta de sostre de Luca Giordano, 1693.

10 comentaris:

Josep Gironès Descarrega ha dit...

És complicat el suïcidi, una acció valenta i cobarda alhora.

Joan Guasch ha dit...

Sempre havia pensat que un suïcida era valent, perquè és un pas difícil, però ja fa temps que penso que és un acte irracional degut a un mal funcionament de la química del cervell. Al capdavall, les emocions no són sinó relacions entre enllaços químics... o no.

Júlia ha dit...

Jo crec com en Joan que, en casos de joves sobretot, no mostra ni valentia ni covardia sinó una alteració emocional que pot ser sobtada o congriada des de fa temps.

Potser molts homicidis també responen a aquests factors.

En tot cas, pel que fa al suïcidi, els qui no responen a això també s'han de respectar, hem de tenir dret a decidir com i quan morim.

Malauradament encara és un tema mal vist, amagat, tabú, els coneguts i parents se senten culpables, la societat se sent incòmoda... Per això es considerava un gran pecat abans i et condemnaves de cap a peus. Això fa que no se'n parli, que s'amagui, que t'assabentis amb el temps de suïcidis ocults. El mal més 'lleig' de tots, sembla.

Montse ha dit...

Doncs jo penso que tenim dret a decidir com volem morir. I continuo pensant que un suïcida és molt, molt valent.

O potser és que està molt, molt desesperat. I potser, aquest desesper comporta una gran valentia.

El més segur és, Olga, que la teva interpretació de Bach l'hagués reconfortat en la seva darrera mirada al món, ni que fos amb els ulls ja morts.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Els extrems es toquen: la primavera i la mort, Eros i Thànatos, estem entre aquests dos vectors, i a vegades pesa més l'un que l'altre, l'equilibri, l'harmonia, què difícil és assolir-la! Per això, davant de fets com aquest, no podem judicar, només ens resta la pietat, com la teva tocant Bach per al jove.

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

És molt trist un episodi com aquest, és possible que algun amor no correspost hagi desancadenat algun problema emocional fins ara latent...i és que la possessió de l'altre encara està massa arrelada.
Jo penso que un suïcida no és valent ni covard, és una alteració de la ment en un moment determinat.
I una gran dosi d'inseguratat a l'hora d'enfrontar-se als entrebancs de la vida.
La teva música l'ha acompanya't en l'espai.
M. Roser
M'adono que de vegades em deixo lletres o m'equivoco, perdona, és que la visió encara em juga males passades.

Helena Bonals ha dit...

Un suïcida és un malalt mental endògen en un 98% dels casos, i el 2% restant és el que se'n torna per les circumstàncies.

Clidice ha dit...

Ahir hi vaig ser en aquest balcó, parlant de tu i dels suïcides. No t'havia pogut llegir encara :(

La figa del Papiol ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
La figa del Papiol ha dit...

Aquesta Helena Bonals té una manera de pontifficar que a mi m'esparvera... Que si malalts mentals, que si boig, que si no... Sisplau, deixem que tothom visqui i mori com i quan vulgui, i no jutgem ni etiquetem ningú. No som qui. Al final, i com deia la inscripció d'una tomba que vaig veure un dia, «Eram quod es, eris quod sum»: jo era el que ets, tu seràs el que sóc.