MARE INTERNUM




*
8-1-11

*
‘Mare internum’ en deien del Mediterrani els antics romans, amb encert. A mi se’m fa extern perquè en veig una àmplia extensió sense final. Em llevo amb la primera llum perquè part de la casa és encarada a l’Est. Retrato aurores molt sovint amb màquina senzilla. Avui, dia de fina boira grisa, una clapa daurada emmarcava una fosca embarcació de les que s’esperen per entrar al port. Llavors m’he adonat del bocí de finestra que es reflectia al passadís com en un mirall, al vidre d’una aquarel·la de Joan Baptista Plana: el bocinet daurat amb el barco a contrallum, diminut. Un ‘mare internum’, m’he dit.
*
Fotos d’OX.

7 comentaris:

Joan Josep Tamburini ha dit...

Jo també el veig cada dia al llevar-me. Però més lluny que tu. Des de la falda del Tibidabo. Una abraçada: Joan Josep

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

El mar dins de casa... Dins nostre sentim la presència del mar, figura poètica dels nostres sentiments.

Isabel ha dit...

Afortunada Olga,

Tenir el mar així, a prop, és un privilegi. Jo l'he vist recentment des de l'altra riba, a Beirut. També ha estat un privilegi.
Abraçades de bon any.

Clidice ha dit...

No veig el mar sinó m'enfilo una mica a la muntanya, però sempre és allà, decorant el fons del meu paisatge, des del pivot del país, Montserrat. L'encert d'aquest mare internum, però, em sembla memorable. :)

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Saber mirar i saber veure;
i saber descriure.

Jacqueline ha dit...

Quina llum!
Jo al matí faig el mateix amb la Torre de l'Aigua de Sabadell que tinc a l'Est i moltes vegades és un espectacle que em transporta.

Alyebard ha dit...

Un bon joc de miralls, jo no veig la mar des de casa, però a l'hora que em llevo veig com van canviant els estels durant l'any.