LES HORES BLAVES


*
Vaig prometre que explicaria les hores blaves, que he inclòs a la meva autobiografia en collages, sense paraules. Un àlbum que m’he fet per a mi sola, exemplar únic que també comparteixo al blog. L’autobiografia només comprèn la infantesa-adolescència i poca part de joventut: la dona gran que sempre mira la nena que va ser. Totes dues figurades, en imatges.


1 – Les primeres hores blaves són a la meva infantesa, vull dir dels 5 als 9 anys aproximadament. Postguerra. Sostres alts. Bombetes de baixa intensitat: el corrent era de 125 i hi havia bombetes de 25 que feien una claror esmorteïda. Fred, i ja sabem que el fred és blau, i el blau un color fred. Portàvem mitjons i faldilleta, de manera que els genolls i cuixes quedaven exposats a l’aire fred de l’hivern. També un cert fred de solitud, encara que no en tenia consciència: en tinc ara. Aquesta alta penombra és un aspecte recordat en blau.

2 – Les hores blaves adolescents i joves. Aquestes són les del desig indefinit, adolescent, el que vol arribar a les estrelles. Són només de Rubí, on vaig viure 25 llargs estius de la meva vida. Els passava amb la meva àvia Lola Palet Llugany, neboda del cèlebre Palet de Rubí, revolucionari. Ella era d’allà i hi tenia casa. La caiguda de la tarda és l’hora blava per excel·lència, la de la nostàlgia per tot allò que encara no es té, i la de la solitud pels secrets que portem dins. Des de les finestres, més enllà del jardí, vèiem la silueta blava de Montserrat, que era el meu punt de referència. M’estava al terrat calent de sol fins que sortia la primera estrella, i hi dipositava tota aquella vida que bull en un cor de noia.

Les hores blaves no s’han tornat a repetir.
*
*
*
Les hores blaves. Collage d'O.X.

3 comentaris:

fandestéphane ha dit...

Les hores blaves es tornen ara a repetir quan les escrius i sobretot quan et llegim.
Será un plaer anar seguint le teva autobiografía.

Un petó blau o del color que vulguis.

Francesc Mompó ha dit...

Les hores blaves, quin sintagma més encisador.
Salut i Terra

Joana ha dit...

Les teues hores blaves, ja són nostres.
Poder llegir els teus escrits i compartir el blau de la teua infantesa i adolescència és una meravella que no ens podem perdre.
D'ara endavant podras recobrar-les i sentir-les més blaves que mai.
Imaginar-les amb els teus relats sembla tan gratificant com contemplar un cel ras, com aquell que surt després del llàmpec que acompanya el tro i ressona a tot el firmament.