VALL D'ARAN - 7


*
En una fageda vella, també en una avetosa, s’hi entra com en un santuari. No perquè te’n facis el propòsit, sinó perquè d’alguna manera la forma del lloc i la seva solemnitat t’ho imposen: quedes fascinat pel lloc, admires, no goses alçar el cap perquè les voltes o brancatges són alts i protectors i ja et sents bé a la teva mesura, que és la de terra, la de la pedra endolcida per la molsa compacta. Som a l'Artiga de Lin.

El sòl conserva sempre el color encès, de coure, de la fulla seca, en contrast amb el verd rotund de les molses que calcen les soques i les pedres. Hi ha silenci, a la fageda. Els excursionistes no surten del camí traçat pels guies i aquí no s’hi acosten, per sort. Admiro, toco aquests troncs que em donen ja fa molts anys resposta a tota pregunta sobre el temps, l’eternitat, la pau i la barbàrie. No aquests troncs sols, sinó els d’altres arbres que també conec. Ells ignoren però acullen. Han sabut viure, créixer i mantenir-se malgrat guerres, polítiques de tots colors, ambicions, religions, hiverns i estius.

Diuen amb bona intenció que abraçar-se a una bona soca dóna energia: jo també en comunico, la poca que em queda; estimo l’arbre. L’oloro, l’acaricio, m’hi assec, contemplo i penso que hauria de compassar els meus neguits al ritme tranquil de l’arbre. Però el meu temps és infinitesimal comparat amb el seu: ell es pot permetre la lentitud majestuosa, jo no. Són un bri d’herba al seu costat. I, ¿què importen aquí els meus llibres, projectes, decepcions i cansaments? Absolutament res. Seria un bon lloc per morir, per acabar-se tranquil·lament si això fos possible; aquí entre les fulles daurades i el cap a la molsa. La fageda no parla d’ànimes, de càstigs ni de recompenses, només de pau i robustesa. Però la pau i energia ara, al moment de viure, i ja n’hi hauria d’haver prou. No cabrien aquí totes les ensenyances de la fageda, ni de l’avetosa, ni de la roureda, pineda o albereda.
*
*
*
Trinitat del faig. Artiga de Lin. Foto O. X.

3 comentaris:

poesiaula ha dit...

Gràcies, un plaer llegir-te.
Isabel

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Alguns excursionistes, no sé si molts o pocs, sortim de camí traçat quan s'ho val, que és gairebé sempre. Sense descoberta no hi ha excursionisme. Ni les experiències personals que tant bé explica.

jaka ha dit...

quin viatge mes preciós Olga !!!

Una abraçada,