LLEGENDES APÒCRIFES / CERTES DE MONT-RAL - 6


*

En Joan sortia de nit a caçar. Hi ha animals i persones que cacen de nit, i ell n’era afeccionat.

Un vespre que sopàvem plegats ens va explicar que ell no era home que s’espantés fàcilment, però una vegada, mentre vigilava al mig del bosc espès, no va sentir el frec de passos a les fulles seques ni les branquetes que es trenquen, no: va sentir només un gemec que ell hauria dit que era de dona. El gemec es va tornar a repetir, i a ell li corria un calfred per l’espinada, no gosava moure’s. El gemec no era sempre al mateix lloc, però era, li semblava, a Joan, d’una sola veu o ésser que vagava, que es movia sense pes ni remor d’ales.

L’endemà a la nit va tornar al mateix lloc. El bosc ha cobert amb els anys les masies enrunades i els marges de pedra. El que abans era vida ara és una espessor d’alzines, pins, arítjols i boixeres. En Joan s’estava immòbil. S’esperava. El gemec es va deixar sentir prop d’una paret recoberta per l’heura espessa i els esbarzers, que llavors florien i alguns ja fruitaven i tot. Duia la màquina preparada per fer la fotografia, i és la que ens va ensenyar. Ja apuntava l’alba i els gemecs s’apagaven.

En Joan va reconèixer que aquella no era caça d’escopeta ni de gos.
*
*
*
Aparició al bosc. Foto Miquel Vinya.