VALL D'ARAN - 4


*
Dinar a la fonda Dedieu. Com estava fa 50 anys, només que ara la porten un nét dels amos i la seva dona, Sonsoles. Ens expliquem. Riem. Recordem la família, per nosaltres present i per a ells llunyana. L’estada allà, en solitari, en un moment tan important de la nostra vida, va esdevenir única, llavors. Per a ells, uns clients més.

Sonsoles és rossa, prima, parladora, d’ascendència asturiana i es fa portar ingredients d’allà per cuinar, perquè hi ha treballadors d’aquelles terres, a la Vall. Com al port de Tarragona per tradició els mariners de remolcador són gallecs.

Li serveix a Vicenç una olla de fesols amb ànec i botifarra, i a mi ous farcits, seguits d’una immensa plata de costelles a la brasa. Els expliquem que tenim apuntats en una llibreta els abundosos menús que ens feien. Al menjador recollit, fosc, els balcons s’obren a la Garona, que passa impetuosa per sota mateix, amb el pont i el noguer frondós. Els balcons d’aquesta casa com de fades velles el formen imitacions de troncs fets amb ciment, dels temps modernistes. Tot hi és igual, amb alguns vidres que encara formen bombolles i irregularitats, antics.

En el petit recinte, darrere un paravent, dissimulat, descobreixo un piano Yamaha nou de trinca, brillant. Toco alguna peça.

Surt Sonsoles: “Me pareció escuchar el piano y no me lo creía...”. Resulta que la noia és musicòloga, amb cursos superiors de perfeccionament, amb premi extraordinari de piano, que ha tocat amb Achúcarro i altres significats... “Però noia, ¿què hi fas aquí amagada?” “Vine a esquiar y me enamoré...”. Certament no la veig posada allà servint menús i cerveses als italians que ara són al taulell del bar. Un talent perdut... “Toco para los amigos, doy alguna clase...” ¿Quins amics? ¿Els treballadors, els caçadors, els llenyataires? No ho pregunto. Ens interpreta una peça de Debussy. Senyor, damunt de la Garona, entre teules de pissarra apedaçades que ja eren velles fa 50 anys, amb les gallines i les oques en un tancat baix al riu...

Se la veu contenta d’haver pogut parlar amb mi, que li he ressuscitat un llenguatge potser perdut. No té altres interlocutors per comunicar-se a aquest nivell, em confessa. Toca per a ella, potser per esbravar-se. El piano com a univers íntim.

Quan dormíem aquí, sobre el riu, fa 50 anys, teníem al davant la imponent paret que és el bosc de la Baricauba, un dels millors de l’Aran: la fonda, el riu, el pont cap al bosc. Trigava a sortir una lluna neta i alta per sobre les crestes dels avets. No ha canviat res, i això em produeix certa recança.

Contraposició: riu-mar. L’un passa de llarg i t’ignora, superb. L’altre se’t rendeix als peus.

Diu Marc, l’amo, que ja es comencen a trobar ceps al bosc.
*
*
*
Fonda Dedieu des del pont de la Garona. Fotografia V. Roca

1 comentari:

Teresa ha dit...

Vaig seguint l'itinerari...
Gràcies.