ESCRIURE I PUBLICAR

*

Es publica molt i dolent. Així ha estat sempre i així serà: és necesaria la descomposició del bosc perquè hi creixin després les belles orquídies i les males herbes.

Tothom té el dret d’escriure. El de publicar també, si una editorial ho acepta o si l’individu es paga la publicació.

Editorials reconegudes publiquen llibres dolents i, a més, plens d’errors. Aquest dret em penso que no existeix, però es va fent costum i llei. Com a mínim, la descurança que observo fa mala pedagogía i perjudica els lectors i els bons escriptors.

Llibres premiats per institucions i per ajuntaments petits són festejats àvidament per les editorials, perquè tenen l’edició venuda. Llavors és quan es fa bo el refrany: músic pagat fa mal so.

A Mercè Rodoreda li van corregir, retallar i millorar els textos, encara que algú ho negui. La cirurgia literària és preceptiva quan l’autor flaqueja. Aquesta cirurgia no s’aplica als mediocres, encara que siguin persones significades o els editin grups fins ara solvents –literàriament, vull dir-. El “se me’n fot” és hàbit.

Estem arribant a un punt on editar podria ser desacr-editar.
*
*
*
Utilitats. Collage d'O. X.

4 comentaris:

Antoni Casals i Pascual ha dit...

La feina de l'editor hauria de ser millorar des de l'objectivitat el que produeix l'autor. Dissortadament no sempre és així i massa sovint descobrim errades, incorreccions ortogràfiques, gramaticals, tipogràfiques que fan perdre valor, independentment fins i tot de la qualitat del que un ha escrit, a la pròpia obra de l'autor.
Com tu dius molt bé el dret d'escriure i publicar el té tothom. Quan hi ha editors pel mig, el que hi ha és l'obligació que això sigui "presentable".

Israel Clarà ha dit...

Jo, estimada Olga, m'he tornat molt més intervencionista com a editor del que era abans. Tu m'ho has aconsellat moltes vegades. Els editors hem d'intervenir en els textos, i les errades que han suscitat els nostres comentaris d'avui són tan estratosfèriques que desacrediten per sempre més l'autora i la casa editora que la defensa. Espero, amb pulcritud i passió, continuar fent bé la meva feina. Petons.

Israel Clarà ha dit...

He escrit aquest poema mentre feia la meva passejada d'avui:

ELOGI DEL XURRO

Perquè els sonets -sabeu?- que jo escrivia
els feia com els xurros que no menjo.
Però de tant en tant va i em despenjo
i em salto el règim amb la traïdoria

que imposen la sofrença i l'agonia
i els metges insensats dels quals em venjo.
Al rebost hi ha un xoriço que despenjo
i me'l foto envaït per l'alegria.

Però passa, després, que els meus poemes
surten com els bunyols i com els xurros:
ha de venir la mestra a dir lexemes

que puguin arreglar els estramps més furros
i polir tots els bàrbars anatemes
que tornen els meus versos molt més burros.

Júlia ha dit...

De forma inevitable, l'augment de cultura -en el sentit de saber 'llegir i escriure de forma més o menys correcta', la cultura té moltes definicions- fa que s'escrigui molt, gairebé més que no es llegeix, i que a la figura de l'editor vocacional i entregat se li faci molt difícil sobreviure. Per altra banda avui un munt de petites editorials i grupets ofereixen editar-te pagant-ho tu, cosa que juga amb la il·lusió de la gent. Són temps complexos. I no oblidem que les editorials són empreses i han de sobreviure, els costa arriscar-se. La xarxa ofereix una sortida important però en el fons ens fa encara més il·lusió 'veure el llibre en paper'. Tot plegat lligat al fet que si no tens coneguts als mitjans de comunicació que fan soroll ningú no sap que has publicat, és clar. I, encara més, amb les biblioteques oferint ben aviat les novetats mediàtiques de forma gratuïta...

Sobreviurem, sóc optimista.

Per cert, això passa al mercat català, però al castellà encara més, ja que són més.