Així que ens fan, ja creixem prenyats de mort.
Parlar de mort, com de suïcidi, és tabú a la nostra societat. Ni amb els amics es pot reflexionar sobre el tema. Ho vaig comprovar quan escrivia EL BALCÓN DE LOS SUICIDAS (Òmicron, 2007).
La dona que ha de ser mare es prepara des de l'inici de l'embaràs: exercicis, alimentació, comprovacions mèdiques, robeta i mobles pel nadó i, sobretot, la comunicació amable del fet.
Joan Maragall exclama, al seu CANT ESPIRITUAL: "(...) Sia'm la mort una major naixença!" (sic).
Es pot interpretar que som nosaltres qui naixerem de nou. No sé de quina mare. Dubto d'aquesta naixença. No hi ha seguretats. Joan Maragall només expressava un desig, no una certesa.
És provat, en canvi, que la mort la portem dins. Tots. I així la veiem créixer en el temps, i ens preguntem com serà, quins ulls tindrà. Pavese diu que sabia els ulls de la seva mort. Jo em penso que també els sé.
Calculem quan vindrà, i si l'haurem de provocar, com els parts difícils.
No cal que l'embaràs sigui forçosament trist, encara que es prolongui en el temps. Podem dialogar amb l'infant, somriure-li, dedicar-li cançons, fer-li preguntes que mai tindran resposta, i establir-hi una convivència d'acceptació.
Ella sempre vol ser acollida. Reconeguda. Ens posseeix i seria de necis ignorar-la.
*
Fotografia: Aura mística. O. X.
3 comentaris:
Vindrà la mort i tindrà els ulls de tot el que hem estat, del que hem estimat, del que hem perdut per sempre. La mort ens acompanya a cada instant i ho fa ja en vida, en forma de totes aquelles absències que arrosseguem dins l'ànima, en forma de tot allò que es va quedar per dir, de la carícia perduda i els llavis retrobats tan sols en la distància de l'absència. No, recordar no és tornar a viure. La mort, en vida, té els ulls dels records. Estic completament d'acord amb tu, amiga Olga, i si ho desitges podrem reflexionar junts moltes vegades més sobre la mort, sense censures.
Jo la veritat, és que estic d'acord en parlar de la mort, però també penso que s'han d'aprofitar tots els minuts d'alegries i disfrutar-los amb la mateixa intensitat que els de les tristeses.
SObretot, mirar endavant per poder agafar al vol tot allò que se'ns presenti i no deixar perdre cap moment llepant-nos les ferides.
Recordar sí, però no deixar que els record ens impedeixin veure el present.
Sort i fins demà
Hola Olga. Sóc el Josep Ardila. Sóc estudiant de periodisme de la Universitat Rovira i Virgili. Ens han encarregat fer una pràctica de classe, que consisteix en fer una entrevista de caràcter a una personalitat destacada. I he pensat que li podria fer a vosté.
M'agradaria, si pot ser, que ens posessim en contacte. La veritat és que crec que seria una entrevista molt interessant. Jo estic fent ara les pràctiques a Tarragona Ràdio, hi faig esports i informatius, una mica de tot.
Espero la seva resposta.
Josep
Publica un comentari a l'entrada