Quan ja era grandet em vaig adonar que de tant en tant al castell desapareixien els coloms més macos. Un cosí meu deia que algú se'ls emportava de nit; que un fantasma negre els ficava al sac i ja no els veuríem més. Els pares ens feien callar, deien que el cosí només volia espantar-nos. Però quan es feia fosc m'agafava por i dormia arrecerat als meus germans. La tebior de les seves ales era una carícia i em sentia segur, somiant àngels amb bec de colom.
Un dia vaig conèixer una coloma preciosa que semblava un núvol brillant, de tan alta com volava al sol. M'hi vaig posar al costat i fèim dibuixos a l'aire amb les ales. En una de les volades li vaig dir "t'estimo", i ella va baixar com un llamp a beure aigua al Barranc dels Coloms, que és una font amagada a les roques, on els coloms festegem. Va deixar que m'hi acostés i li vaig fer quatre carícies amb el bec a les plomes del coll, que això a les colomes els agrada molt.
Des de llavors ja no vaig veure res més sinó l'Ona, que es deia així perquè les ones també són blanques sobre el mar blau i verd.
Vosaltres, Pollosos, no podeu saber què és això de volar al sol, ni sobre el mar, perquè heu nascut en gàbia. Ni us podeu triar parella perquè us la donen els vostres amos. Sou ben desgraciats i en canvi canteu sense parar. No ho entec.
Amb l'Ona vam passar dies molt feliços. Érem els que volàvem més amunt, coneixíem bosc i mar. Vam començar a parlar de fer niu, i ens estarrufàvem tots contents.
Però una tarda, com més distrets festejàvem als merlets de la torre, una ombra ens va venir al damunt i el cor ens va fer un salt. Era el falcó, que es volia emportar l'Ona. Un falcó terrible, Punyal de Sang es deia. Tots els coloms s'amaguen quan el veuen, però nosaltres, aquell dia, estàvem distrets.
Els ulls ens sortien del cap de tanta por. Em vaig estarrufar mentre pegava cop d'ala contra el falcó, per donar temps a l'Ona que fugís. Ràpid em vaig amagar entre dues pedres i mentre el falcó em buscava, empipat perquè tenia gana, , vaig entrar a la torre per una fiestra petita sense vidres que jo sabia. Punyal de Sang es va fer fúmer i s'esmolava les urpes amb ràbia.
Aquella era la finestra dels rats penats, que en llavors dormien, perquè surten al vespre. Van rondinar una mica amb quatre crits, i em van dir que si els tornava despertar em ratarien la cua. Sempre ho diuen però no ho fan mai, perquè són bona gent.
Més endavant l'Ona i jo vam tenir dos colomins bonics i dolços com dues merengues. Els vam criar com a dos prínceps petits.
I ara ja pots començar a cantar, Pollós, perquè mai veuràs una família com la meva. Ni jo tampoc la veuré més. Quan hi penso, em cauen les ales de tristor.
*
Continuarà
*
Il·lustració: Llibre d'Ernest Nister.
2 comentaris:
Estic orgullós de comptar amb la teva amistat i amb els teus contes. Feia temps que no llegia res teu escrit directament en català, i el cert és que m'emociona. Un petó ben fort.
Muy señora mía: le escribo para informarle que, efectivamente, el Audi que estoy pagando religiosamente a plazos lo adquirí en el cementerio de automóviles de mi localidad, en Asturias, y a mucha honra. Lo he pintado de color fuxia y algún día les visitaré a Vd. y a don Israel Clarà. Un cordial saludo. Por cierto, el cuento de la paloma ciega se saborea magnífico.
Publica un comentari a l'entrada