GLAÇ


Algun dia el glaç també arriba al cor.
No parlo de notícies de guerra, ni d'hospitals, ni de misèria. El món que trobem ens prepara aquestes coses, les sabem i ens hi rebel·lem i adaptem.
Ara parlo del sofriment de les persones properes, anònimes, amb qui parles cada dia i que t'arribes a estimar.
És dona, jove, estrangera, pobra i delicada de salut; la lentíssima burocràcia no li permet enllestir els papers i treballa en el que pot per pagar els documents que caduquen: enviar, traduir, certificar... Ella és dolça de caràcter, pacient.
L'han d'operar del cor el dia de Reis. Potser és bon regal, que els metges la curin aquest dia.
Però no viu bé amb el seu home, que s'ha quedat sense feina. Si ell la deixa, haurà de marxar del pis, que no podrà pagar. Ella confia que ell l'acompanyarà en la convalescència, almenys.
¿Nadal? - em comenta sense aquella espurna de llum als ulls- ai, el nostre Nadal...
Per això dic que algun dia el glaç també ens arriba al cor.
*
Hivernal. Dibuix d'O. X.

3 comentaris:

Israel Clarà ha dit...

Quantes vegades el dolor és a prop, a tocar de casa, trucant a la porta, al nostre costat i l'ignorem. Tot el que t'he llegit, amiga Olga, ha estat escrit en la línia de no obviar el dolor dels altres i de no deixar-los sols. El tacte de la teva mà és suau i la seva textura càlida. Ho sé per experiència... I l'escalf fon el glaç.

Pitoperume ha dit...

És tan a prop, Israel, que desarma.
Fas el gest d'allargar la mà per ajudar, i veus que els ulls de dolor et reclament fins a l'infinit.

¿El dolor és el que un Pare vol per als seus fills?

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Ara parlo del sofriment de les persones properes, anònimes, amb qui parles cada dia i que t'arribes a estimar.
Et contaré una història, xicoteta, Olga, no vull marejar-te:
Olga es deia la dona que em va fer enamorar-me de l'amor i, per la qual cosa em vaig poder enamorar de la meua dona. Era de pares burgalesos, jo vaig naixer amb un germà, que prompte va aprendre la llengua de mon pare, valencià, i la va emprar tothora, en una època en què aquesta llengua era perseguida, és a dir, et podien esbatussar per parlar-la en l'escola, però el meu germà era i és un normòpata, una persona freda i forta; ma mare és estremenya i em va ensenyar maternalment el castellà, però jo tenia un deute, amb mon pare i amb una persona que no coneixia encara, Teresa Fernández March, una valenciana de pare de Ciudad Real i mare catalana, aquesta dona em va psicoanalitzar, va ser la dona que em va portar a l'amor, o em va portar a la possibilitat de trobar a Olga, la teua "tocaya".
Aquesta dona em va salvar literalment la vida i vaig arribar a la fi del meu anàlisi amb aquestes dues frases:
El síntoma es la urgencia del deseo debido/da al desconocimiento del goce.
El síntoma és la urgència del desig degut/da al desconeixement del gaudi.
Com veus, Olga, hi ha tres combinacions, que no puc mostrar amb un (sic.), seria un parany mortal, com ara sabràs, vaig anar pensant i meditant, psicoanalitzant-me, doncs l'anàlisi no acaba mai, i perdura després d'acabat; i vaig arribar a "saber", que és crear, que era el meu pagament a ella, el parlar en la llengua de la segona frase i de mon pare, la darrera part de la meua vida, les dues frases són la meua vida, en català-valencià, sinó ella moriria, ja va tenir un càncer en jo no fer cas a la meua "intuició", no sabia el que era "saber" i el que jo era capaç de fer en un sol gest, i vaig dir-me que sempre parlaria en aquesta llengua per així pagar-li la meua teràpia ben pagada, fins que acabada la darrera frase, la darrera part de la meua vida, morira, o com et vaig dir, peresquera.
Immediatament de començar a parlar-la tot sovint i tothora, jo, que no era o no sóc una persona normòpata, com el meu germà, sinó histèrica, amb el que açò té de feblesa, vaig veure que guaria de la malaltia i ara fa una vida normal, cinc anys després.
La veritat és que no podem mai canviar la realitat sense fer-nos responsables del que hem fet, i jo sempre m'hi he fet. Així quan algú et diga que faces el que no vulgues fer, pensa que un deute és quelcom tan real com una muntanya.
La veritat no és l'important del discurs sinó la seua intenció, però no veges en açò una mentida ni un conte, sinó el que Dionís, el déu que em portà a la teràpia va voler que jo sentira i sent ara mateix.
Així que sigues el que vulgues ser, jo sé que de vegades matem per no enfrontar-nos contra el nostre gaudi o esmussar de les dents en la idea, o de vegades com jo, vaig haver de no eliminar eixe gaudi, que la psicoanàlisi sempre diu d'eliminar, sinó que vaig haver de fer-lo tangible, parlar en la llengua de mon pare, que en no ser la meua materna, em feia i em fa resorgir el meu instint de mort freudià o Thànatos.

Una abraçada ben forta, Olga, i espere que hages tret benefici d'aquest conte, que és la meua vida.

Vicent Adsuara i Rollan