Continuació.*
Una nit d'hivern, mentre l'Ona i jo dormíem al costat dels nostres colomins, ben abrigadets tots, va passar una cosa terrible, esgarrifosa. Una mà dura com el ferro em va agafar i em va ficar en el que semblava un mitjó, tallat de manera que podia treure el cap i la cua però sense poder moure les ales. ¡Havien arribat els fantasmes negres i allò devia ser el sac! De la por, el cor semblava que em fugís del cos.
Em van entaforar en una gàbia entre altres coloms tots enfaixats com jo, amb la cua enlaire. Després vaig saber que era perquè no se'ns fessin malbé les plomes. Uns homes cridaners de cara fosca ens van carregar en una furgoneta i se'ns van emportar. Tots estàvem espantats i buscàvem les nostres colomes però no hi eren. No us podeu imaginar, Pollosos, la por i la ràbia que teníem. Jo, tot un príncep dels coloms, lligat i empresonat.
Per fi havien aparegut els fantasmes que deia el meu cosí i que ningú volia creure que existissin. Els fantasmes de la mitjanit ens prenien no sabíem on, i jo tenia fred i no volia marxar del castell. Els altres coloms deien que ens matarien i tremolaven pensant que no tornarien a veure les seves famílies. Tant de bo haguéssim fugit quan ho podíem fer, però vam ser covards perquè no sabíem buscar-nos el menjar, i al castell ens servien. Ja ho paguem ben car, ja. Mai més no he vist la meva coloma ni els colomins.
Ens van portar a una gran botiga on hi havia un escàndol terrible: gats, gossos, micos, lloros, periquitos i canaris xerraires com vosaltres. I altres bèsties que no feien soroll: peixos, serps, tortugues. Ens van treure les faixes i ens van tancar en una gàbia gran i forta. Estàvem atabalats amb tant de guirigall i teníem por que les serps s'enfilessin als barrots on dormíem.
La venedora era una dona grossa com una balena i ens posava menjar i beure mentre ens tocava el bec i deia: "¡Mireu que macos que són!"
Cert, perquè érem els més bonics de la botiga. Aviat vam perdre la por i tornàvem a estarrufar la cua perquè tothom veiés que érem els descendents de l'Esperit Sant, els millors coloms del món.
Ens intrigava una cosa: els lloros verds deien que a nosaltres ens vendrien per fer bonic en un casament; que era moda regalar als nuvis un parell de coloms blancs. Però com que els lloros són xerraires i mentiders, no els vam fer cas.
Aquest era el nostre error: no fer cas de les coses que sentíem a dir. Érem tan orgullosos que nos ens adonàvem del que passava fins que era massa tard per posar-hi remei.
Ja podeu començar a cantar, Pollosos, perquè no tinc ganes de xerrar més, aquest vespre. Ni em ve la gana, amb aquests records tan tristos. Però menjaré perquè vull viure. Podria ser que un dia l'Ona i els colomins em trobessin. ¿Vosaltres ho creieu, Pollosos?
*
Continuarà.
*
El Sebas entre les freesies. Fotografia: Borrell-Roca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada