EL COLOM CEC

CONTE PER A INFANTS D'EDAT I DE COR
1
EL CURRUC I ELS DOS POLLOSOS
*
Sóc blanc, preciós, amb la cua alta i rodona i el bec de color de rosa. Primer vaig sortir d'un ou i després d'un pastís de nata, per això sé que la nata és blanca com jo. Sóc el príncep dels coloms. La meva vida va ser primer alegre i després trista. Primer jo hi veia, i després ja no.
A la casa on m'estic em diuen Sebas. Volen dir Sebastià. Quan jo tenia família no era el Sebastià sinó el Curruc. És la meva manera d'enraonar: curruc, cucurruc, inflant el pap i sense obrir el bec. També faig brrr, brrr, o bé crocococó i estarrufo les plomes, però només quan m'enfado.
He perdut amics i família i no sé on sóc. No ho sé perquè no hi veig: sóc cec. ¿Com sé que sóc cec? Perquè els de la casa diuen: "pobre colom, és cec." Cec deu voler dir que no veig res. Com que no veig res, no puc dir on sóc, ¿m'enteneu?
Tres cops al dia unes mans m'agafen i em donen menjar i beure. Estic bé sobre les mans i entre les mans. Són calentones i segures. Són unes mans que m'estimen. A vegades em fan enrabiar, perquè em banyen a la força en aigua salada. Diuen que porto polls i així els polls es moren. Però si em treuen tots els polls, ¿com em podré espollar, tant que m'agrada?
Quan les mans em deixen a terra em sento perdut, tinc por i començo a explorar el meu voltant a cops de bec. De fet, sí que sé on sóc: sota un banc i entre moltes plantes. ¿Com ho sé? Perquè ho diuen els Pollosos.
Els Pollosos són dos canaris. Vora meu, en una taula, hi ha dues gàbies amb un canari cada una. Tots dos canaris es diuen Pepito. Els Pepitos no callen en tot el dia perquè són uns xerraires pollosos, per això els dic així, els Pollosos. M'agradaria volar per espantar-los posant-me sobre les gàbies, però no puc perquè no hi veig. Són unes bèsties estúpides i miserables, però hi veuen. I jo, que sóc un príncep amb corona, he d'anar per terra com les formigues. Quina misèria.
*
Els Pollosos diuen moltes coses. Jo no hi volia parlar, perquè un colom de la meva categoria no es rebaixa a parlar amb bocamolls. Però com que saben que sóc cec i que no puc marxar d'aquí, m'han demanat que els expliqui la meva vida, per entretenir-se. Pel que es veu, s'avorreixen d'allò mes a les seves gàbies i pensen que jo també m'he d'avorrir per força.
Jo no sabia que el banc era en un balcó. M'ho van dir els Pollosos. Són uns ignorants i uns esclaus, que han nascut en gàbia i no se n'han mogut mai. Ja els està bé, a ells, així. Jo, en canvi, era un colom lliure, que he volat fins el cap de Cèsar August i de Roger de Llúria, i m'hi he cagat i tot. Els Pollosos voldrien saber aquestes coses.
Primer callava, perquè estic molt trist amb la desgràcia que he tingut. Però com que la vida sempre a fosques resulta ensopida, he decidit parlar, encara que sigui amb aquests canaris esquifits. Les tardes són llargues, i cada tarda els explicaré un capítol de la meva vida. Els Pollosos m'han promès un concert especial després de cada xerrada.
*
Continuarà.
*
El Sebas. Fotografia de la família B.-R.

2 comentaris:

Israel Clarà ha dit...

Moltíssimes gràcies, estimada Olga, per aquests moments de tendresa que ens ofereixes amb els teus escrits, sempre nous i sorprenents. He començat a llegir el teu conte d'avui i ja tinc ganes de veure com continua, de veure com s'acaba. Fes-nos sempre aquests regals i ajuda'ns a fer de la vida literatura. Una abraçada...

M VICTORIA GIRONES PUÑET ha dit...

la veritat és que hem feu una mica d'enveja les persones que teniu aquesta facilitat de paraula.

És un plaer trobar la entrada cada dia.