Continuació.*
Vaig néixer d'un ou magnífic, al colomar d'un castell de muntanya que es deia la Torre del Moro, camí de la Mussara. Tots portàvem la cua rodona i ben alta i estiràvem el coll enrere, tan tibats i orgullosos que no vèiem el terra. No ens calia veure el terra perquè sempre volàvem als llocs més alts, que eren les torres del castell, amb merlets. El castell criava els millors coloms del món: nosaltres. Els criats ens portaven el menjar i no ens faltava res. Érem els més blancs i lluents del cel més blau del món.
Nosaltres som descendents d'un colom molt famós que es deia Esperit Sant. L'Esperit Sant era un colom blanc i molts artistes l'han pintat i dibuixat. Però ell era de cua plana, com es pot veure a les pintures.
Una vegada, després d'una gran festa, Nostre Senyor es va aparèixer en forma de colom dient que era l'Esperit Sant. Volava sobre un munt de fogueres sense cremar-se. Aquella festa va agradar tant a sa mare, Maria, que llavors va concedir al colom la cua més bonica de totes, alta com la corona d'un rei. Des de llavors, els coloms descendents d'aquell Esperit tenim aquesta cua.
Quan els nostres pares ens ho explicaven, afegien que havíem de volar pel món amb la cua ben alta i el bec enlaire, com si foradéssim el cel.
Al nostre casell hi vivien molts coloms i fèiem grans festes. Jo llavors era ben feliç, però ara sé que els que viuen allà són tan presoners i esclaus com vosaltres, els dos Pollosos de les gàbies que tinc a sobre. ¿Per què? Doncs perquè el castell tenia la granja de coloms i ens venien a les botigues per fer bonic. Això ho vaig saber després, quan la meva mala sort em va fer el més infeliç de tots els voladors.
¡Quina tristor em fa pensar en la família i els amics! Potser són tan desgraciats com jo. O més. Perquè encara em podien haver passat coses pitjors, com ara que se'm mengés un gatot. Un parent meu va morir així i jo ho vaig veure: una gatota rossa de mal pèl se'l va emportar després de matar-lo. A terra va quedar un escampall de sang i plomes blanques, precisament les de la cua.
Ja estic cansat de parrupar. Demà continuaré. Ara canta tu, Pollós, a veure si d'una vegada ve l'Alba a portar-me el sopar.
*
Continuarà.
*
El meu pessebre. El Sebas, tot blanc, és representat sobre sant Josep.
1 comentari:
Fantàstic el teu pessebre, amiga Olga, i preciosa la continuació del teu conte. Ja veuràs com al final encara t'entretindràs, amb el temps, a recopilar tot aquest material del blog i alguna cosa en sortirà en forma de llibre. Coneixent-te... Mentrestant, però, continuarem gaudint d'aquestes petites peces teves d'alta literatura. Un petó dels qui t'estimem.
Publica un comentari a l'entrada