VANITATS - I un aclariment -

VANITATS
- I un aclariment -
*
22-1-14
*
Vestits de festa... Fullejo un suplement amb moda per festes. Penso en aquells vestits –no gaires- que hi ha al meu armari esperant una convocatòria agradosa. Esperant en va tornar a ser il·luminats per llums de sopars literaris o de celebracions vàries. Pobrets. N’hi ha de quan estava més prima. N’hi ha dels que en penses: “aquesta combinació de colors anirà bé amb això altre” o “aquell xal es podria posar sobre aquella brusa”. I allà són, en la foscor de l’armari. Ells encara van tenir, van veure, van estar tocats d’alguna d’aquestes llums que dic; van ser vistos, que no mirats, per algú així de passada, entre tants d’altres, perquè tenien un lloc en la nit amable. Eren una suma, però s’hi comptava.
Ara es fan vells com jo i no tenen futur. Continuen les nits i els dies de festa però, naturalment, calia deixar lloc. Vivim massa, els vestits i jo. ¿Per què no els donaves? Perquè al fons meu i de l’armari hi brillaven les petites esperances i em costa adonar-me que s’han apagat.
Quan encara hi ha algun eco que arriba des de LA CIUTAT GRAN, és per fer pensar. Com ahir, que una institució venerable em demanava unes dades, i amablement la veu afegia: “vostè ‘ja’ no deu venir per Barcelona, ¿oi?”
*
Aclariment. Pel que fa a la ‘rara avis’ del post anterior, la trobareu de la manera següent: escureu ben escurat un caparronet sencer de conill i veureu que un dels laterals del cap pren forma d’au estranya. La decoració és cosa de l’usuari.
*
Dona al vespre. Collage d’OX



16 comentaris:

miquel ha dit...

Ah, les venerades institucions venerables plenes de joves taxidermistes enlluernats més per les vitrines que per la vida...!

xavier pujol ha dit...

És cert que els vestits duren molt. No m'atreviria a dir que les persones durem, o duren massa.
Olga, no has aclarit si entre la roba que no fas servir del teu armari, hi ha una banda de pell de mostela africana.
Seria la sensació en el sopar d'una institució, i per molt venerable que fos, aquella vetllada seria recordada. Aconsellaria als taxidermistes curiosos, que no hi acostessin les mans.
Fita

novesflors ha dit...

També passa amb altres coses, no cal que siguen per a cap festa, per exemple, sabates de taló, t'agraden però cada vegada més te'n calen de planes, perquè et fan mal els peus, tan coquetones que et quedaven... Però a mesura que passa la vida anem evolucionant i anem substituint uns al·licients per altres, diferents però no menys interessants. Potser, un dels més interessants per a mi és veure evolucionar i avançar la meua filla.

Montse ha dit...

Olga, jo sóc de les que té l'armari ple de "res per posar-me". "Abans", no fa tants anys, de tant en tant sortíem alguna nit i intentava "mudar-me", que dèiem... ara, si surts "mudada", et miren malament. Crec que la gent només s'empolaina pels casaments, perquè fins i tot a l'òpera anem amb roba "normal" (per altra banda, ja era hora, ep!)

no fa tant de temps, potser l'any passat no, l'altre (si la memòria no em falla) eres a la Plaça de Catalunya signant llibres, el 23 d'abril, no? i potser no vas "tant" a Barcelona, però a Tordera van estar contentíssims que hi anéssis la primavera passada, ens vas fer passar una molt bona vetllada i estaves molt elegant! (que consti)

Ara, els vestits de l'armari, jo tinc una màxima: si una peça no me la poso en tres anys, la regalo, la canvio (amb les meves cosines ens canviem roba, és molt pràctic) o la porto a una institució benèfica. Sempre que he guardat alguna cosa pensant que me la posaré algun dia... el vestit, l'abric, el xal o el que sigui, acaba trist al fons de l'armari i ja no serveix ni per "fons d'armari" (perquè fa nosa).

Galionar ha dit...

Saps, Olga? Fa cosa de 20 anys ens vam veure en un sopar de premis literaris a Calafell, encara en vida de Carles Barral; jo no era ningú, i ens vam trobar a l'aparcament, quan obríem el cotxe per marxar, i tu em vas saludar d'una manera molt amistosa i planera, encantadora. Anaves imecable, per bé que aparentment senzilla, i vaig desitjar assemblar-me a tu, tant per dins com per fora. Aquest post teu d'avui m'ho ha recordat.
Una abraçada!

Margarida Aritzeta ha dit...

Ha de ser un armari interessantíssim

M. Roser ha dit...

Segur que els teus vestits farien feliç alguna noia, ja que les modes tornen i alguna d'aquestes peces que hem guardat al fons de l'armari, perquè ens semblaven obsoletes, segurament triomfarien lluïdes amb gràcia per un cos jove...
Petonets, Olga.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Els premis i els reconeixements que has rebut només fan justícia a una petita part de la teva obra artística, de la mateixa forma que els bons vestits que has utilitzat en determinats actes només t'han distinguit en una minsa part de la teva existència. I en cap cas no et cal anar en lloc a lluir unes particularitats que la majoria no podem abastar per la seva magnificència.

Loreto Giralt Turón ha dit...

Per sort, per més records que ens portin, només són vestits...

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Hi ha vestits que, no sé perquè, només ens posem una vegada. D'altres que són la base de moltes combinacions. Destins dels vestits...

gloria abras pou ha dit...

De ben segur que cada peça de roba de l'armari vestits, xals, jaquetes..._ té més d'una història per explicar. Recordes el quadro de Magritte? Persones tranquil·lament penjades en un armari lluïnt vestits.
Jo també tinc roba que no em poso mai o quasi mai i quan fa massa temps que roman penjada en l'oblit la dono a "Robaamiga".
Un petó, Olga.

Júlia ha dit...

Segur que hi ha una nova ocasió i crec que el millor és comprar-se alguna cosa nova per a aquestes ocasions, una mica com si fossin sempre el vestit de la comunió o el de casar-se...

Helena Bonals ha dit...

No és vanitat, la roba que ens cobreix és com la forma d'un poema, molt important.

Joan Josep Tamburini ha dit...

Ja saps. Jo m'estimo Barcelona.És la meva ciutat. Però em fa fàstic la "cultureta" barcelonina. Una abraçada: Joan Josep

Teresa Duch ha dit...

Em sembla que a tots els armaris de totes les dones hi ha peces que sempre ens les mirem i les deixem per una altra ocasió. Potser en algun moment comencem a pensar que "ja" no són per nosaltres.
En aquesta societat nostra, on el valor més preuat és la joventut, es corre el risc d'arraconar-ne de més valuosos. També de fer-ho amb els que els posseeixen. Normalment no és mala intenció, més aviat inconsciència.
Salutacions, Olga.

Eduard ha dit...

Crec en els fons d'armaris, en l'experiència que s'hi amaga, en l'ensenyament que proporcionen.
Crec que aquest bloc és un armari amb un enorme fons que va escampant il·luminacions amb una periodicitat i qualitat admirables.