LA MORT QUE NEIX AMB NOSALTRES

LA MORT QUE NEIX AMB NOSALTRES
*
25.1.14
*
 “(...) La mort que va néixer amb mi i que m’ha deixat per habitar un altre cos.” “Carta a Dues desconegudes”. Octavio Paz (1914-1998)
La literatura és omnipresent i conté tots els debats possibles. Acompanyant la política feridora dels nostres dies, hi ha el debat obert sobre vides i morts. Sobre avortaments espontanis o provocats. Sobre suïcidis i eutanàsia. Sobre assistència o desassistència mèdica, perquè suprimint serveis també es retallen vides.
Algunes de les  ramificacions d’aquests assumptes entren de ple en l’obra que vaig escrivint molt a poc a poc, ja ho he dit, com el mantell que Penèlope feia i refeia. Amb l’argument, s’han anat presentant problemes curiosos, cadascun dels quals apte per a un debat.
I vet aquí que ara em trobo aquest fragment prou enigmàtic d’un text d’Octavio Paz, última frase d’una prosa breu en la que un protagonista en primera persona, ¿potser ell mateix?, acomiada la mort que l’ha acompanyat ja des del néixer i que ara començarà a habitar un cos nou.
Suposa el protagonista que, a l’altra banda on caurà, no hi haurà mort, aquesta mort que sempre li ha fet ombra i que ell ha descobert molt aviat en la seva vida. Vida i mort ens les donen alhora i no hi pensem gaire. Bach, vital sempre, també cantava: “Vine, dolça mort.” ¿És realment dolça o no passa d’un pietós desig?
*

 Pluja a l'horitzó. Dibuix d'OX

10 comentaris:

M. Roser ha dit...

Arriba un moment a la vida , Olga que no cal anar amb presses, així que tu ves escrivint xino xano i gaudint-ne al mateix temps...
Tinc un poema amb un vers que diu:
"comencem a morir pel fet de néixer"
I no és plagi...
Bon diumenge, Olga.

xavier pujol ha dit...

Hi ha qui l'afronta amb por, d'altres més serenament. Qui en parla i qui no la vol anomenar. Tant se val. Ella s'espera a qualsevol revolt de la vida, i deu pensar:
tard o d'hora t'he d'haver.
Fita

Enric H. March ha dit...

Temps enrere la mort era molt més present en la nostra vida. Ara s'ha convertit en un espectacle que no ens afecta. Hi ha una visió freda i distant, sobretot a la televisió, que pren forma de ficció.

No sé si és bo o no, però s'ha esvaït la cultura de la mort.

Helena Bonals ha dit...

A mi m'agradaria de morir com un pollet, al llit, com a les pel·lícules. Però no se't deixa escollir pas.

Sílvia ha dit...

Jo crec que ha de ser dolça la mort després de tot l'entrenament que comporta la vida.

Loreto Giralt Turón ha dit...

Almenys tenim tota la vida per preparar la seva arribada

novesflors ha dit...

Tard o d'hora ens ariba, no hi ha més remei. I cadascú reflexiona a la seua manera. Ara em ve al cap "Les intermitències de la mort" de Saramago, aquell llibre que tant em va agradar.

Carme ha dit...

Cadascú la veu i la mira a la seva manera... i clar que pot ser dolça, però també pot ser amarga... crec que per sort no sabem com serà.

Olga, m'alegra que vagis escrivint poc a poc... em sembla una actitud de gaudir de l'escriptura sense pressa. Quan et llegim, t'haurem de llegir també sense pressa.

Bon començament de setmana...

Montse ha dit...

Reflexionar sobre la mort... un tema que, més o menys, ens preocupa a tots els mortals. No pensar-hi, durant una època de la vida, és el més normal. Però a mesura que ens anem fent grans, ja esdevé un tema recurrent al pensament. Costa, defugir-lo, perquè sabem que un dia o altre ens tocarà. L'únic consol és allò que ens tocarà a tots, però al mateix temps, no és un consol, sinó una tragèdia compartida.

A mi també m'alegra que continuis escrivint a poc a poc: després, com diu la Carme, també et llegirem a poc a poc, delectant-nos!

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Amb la previsió de la mort s'aprofita millor la vida.