"... COM A SOMNÀMBULS SOMRIENTS..."

“... COM A SOMNÀMBULS SOMRIENTS...”
*
6-1-14
*
“...Com en el fons d’un vell retaule, / llisquen els dos adolescents; / passen, ulls clucs, sense paraula, / com a somnàmbuls somrients...” Joan Alcover (Mallorca 1852-1926) escriu aquests poema, La Balanguera, que sempre em fa estremir.
            Ahir, dia 5, una néta de 13 anys volia resseguir l’arbre familiar. Trec la gran capsa de fotografies antigues, algunes muntades sobre cartrons ostentosos i orlats. La majoria de les cares no somriuen, com els adolescents de Joan Alcover. És com si la certitud de la mort els hagués ja empeltat de pedra o de fusta de retaule. Inevitable pensar en “Dublinesos”, però ja n’hem parlat. Inevitable també recordar l’”abuela” María del Amor Hermoso Herrero Besada, que va morir en nit com la d’ahir fa tants anys. Molta gent tenim record de difunts que marquen les nostres festes, i nosaltres, a més de l’àvia pretèrita, la mare, tan present.
            Les fotografies s’escampen sobre la taula i els fills porten un tortell de Reis per a berenar, i en fem festa. Mai tan ben dit allò de “El muerto al hoyo y el vivo al bollo”. Reiet i fava. I les fotografies tornen a la gran capsa perquè arriba la cavalcada, però els morts s’entesten a recordar que algun dia els farem companyia al fossar de fotos, i prou serà si algú té present les nostres cares. Almenys, els meus ulls reflectiran els llums de Nadal, i algú sabrà que era com un infant i em sabia greu que les festes s’acabessin...
            *
Fotos familiars.




11 comentaris:

Fackel ha dit...

El que m'ha agradat l'expressió " la fossa de les fotos " . Però un fossat del qual els personatges de la nostra vida surten de tant en tant, encara que sigui per uns breus minuts , per parlar-nos . Complements de la memòria , les fotografies reactiven nous suggeriments i interpretacions . Qui més o qui menys del passat , ja morts , viuen en nosaltres , i això està bé . Els sentiments , les velles emocions , les conductes que van influir en nosaltres ... es reencarnen . Jo aquest any no vaig rebre el TBO extra que em compraven per aquestes dates passades , però crec recordar bastant bé a Ulisses i família . Vaig aprendre tant ... Un petó .

Montse ha dit...

Hi ha persones que, com tu, el dia que toqui, seran eternes. per la seva obra, que perdurarà a través dels temps.

Bons Reis!

(espero que no et toqués la fava, eh?)

Loreto Giralt Turón ha dit...

Potser nosaltres serem els darrers d'aparèixer a la fossa de les fotos, les generacions més joves perduraran dins dels ordinadors i ginys electrònics.

xavier pujol ha dit...

Si parles amb les fotos dels morts, no els diguis que ho són.
Els anys diluiran el nitrat de plata que els sosté damunt del paper, i mica en mica desapareixerà la imatge i s'adonaran del seu estat. Quan això passi, que els que ens mirin a nosaltres no ens expliquin que ja no hi som.

Fita

gloria abras pou ha dit...

Quan no hi sigui tant me fa de les fotografies però si algú recordés la meva veu...

Josep Gironès Descarrega ha dit...

A casa nostre tenim poques fotografies dels avantpassats; per això ens agrada veure àlbums familiars que es remunten a tres o més generacions.

Helena Bonals ha dit...

Aquest any també m'ha sabut greu que s'acabessin les festes.

Maria Dolors Giral ha dit...

Com vols que algú que ha sabut convertir els mots en màgia i ens ha deixat i ens deixa tanta bellesa i saviesa pugui mai ser oblidada?

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Amb els morts hi podem connectar en aquest espai intemporal que tenim a dins, i que quan morim es dilueix en l'espai universal, o millor dit, infinit... Això és el que em sembla entendre de la meva pròpia experiència respecte del record d'aquells que no-hi-són-i-hi-són...

Galionar ha dit...

Els morts de la capsa de les fotografies, Olga, més que entestar-se a recordar-los que algun dia els farem companyia, potser ens recorden que també han estat vius, com nosaltres, i agraeixen que de tant en tant algú els retorni una mica de vida, potser efímera, en la nostra contemplació...
Una abraçada!

M. Roser ha dit...

Fa temps que vaig intentar fer l'arbre genealògic de la família, però va ser un problema, ja que per la guerra havien desaparegut molts documents i no tenia fotos antigues...M'ho vaig passar bé investigant i d'una branca vaig arribar fins els rebesavis.
Dublinesos, fantàstic!
Bona nit, Olga.