ADÉU, MUNTANYA, ADÉU

ADÉU, MUNTANYA, ADÉU.

Vam arribar quan florien les orquídies
i la rosa silvestre il·luminava els camps.
Hi havia encara farigola en flor, que aquí és tardana.
L’hipèric s’obria com el sol i, més amunt, la ginesta olorosa
era llum als camins. Hem vist la gloriosa
nevada dels àlbers, amb els suavíssims flocs
deixant-se anar pel cel. Ja floria la humil i matisada escabiosa,
que ens ha acompanyat sempre en aquesta llarga estada.

Al cor del bosc s’obrien delicades clavellines sobre tous de fenc,
la blava herba fetgera i les daurades centàuries;
la delicada vinca s’amagava, i l’esplendent carolina
s’alçava al bosc salvatge, sedosa, per sobre els nostres caps.

Va arribar la flor de l’esbarzer, bardissa rosa per l’abella golosa,
l’espadella es dreçava en granats verticals,
la veça en gradacions de liles i morats
i ja es prefiguraven les baies del grèvol en els boscos profunds.
Amb la calor vam recollir l’orenga, l’espígol ja granava en blau fragant
i tot d’ombrel·les blanques puntejaven l’aire, pastanaga borda.

Després, la sajolida, aroma de la cuina, i més amunt, enfiladissa,
la blanca intensitat de la flor de l’arítjol, que s’endevina abans no es veu.
Quan la terra es comença a retreure, brilla en vermell corall la dulcamara,
que es prodiga pels marges quan l’avellana cau pel vent eixut.

Ens admirem dels últims exemplars en solitari
d’escabiosa i campaneta blava, molt dispersos. Els raïms de l’arítjol
ja són granat brillant i el galzeran fa les primeres boles.
I sobretot, esplèndid, ha florit el bruc, el rei de la tardor,
d’elegància rosada en suaus matisos. Ell veu néixer els bolets en el silenci
que prové de la terra profunda entre la pau de les molses i dels líquens.
Ara puja la boira per la Serra del Pou i l’últim groc del dia
mor a la pedra de les cases. Buides soledats.
                             ...
 Aquest paisatge esplèndid, fràgil i bellíssim, el profanen
aquells que formen l’host salvatge més depredadora: els homes.
Tornem a la ciutat. Adéu, muntanya, adéu.
*
Olga Xirinacs

Mont-ral. Estiu – tardor 2013
*
Fotografia 1 - Puja la boira a Mont-ral
         "      2      La flor del bruc

10 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Que maques i genuïnes totes aquestes paraules! M'agradaria jo també de conèixer-les.

Loreto Giralt Turón ha dit...

Jo ja fa dies que vaig dir adéu a la muntanya però el poema me l'ha fet reviure. Molt bonic i escaient

Joan Josep Tamburini ha dit...

Per això mirem d'escapar-nos cap a la muntanya sempre que podem. Una abraçada: Joan Josep

Carme ha dit...

Quin repàs més maco de les flors!

Un bell poema, que evoca passejades mirant les flors.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Lliçó magistral sobre l’entorn de muntanya i cap a casa, que a Tarragona hi fa bon sol (no precisament avui) i la ciutat està en calma, després de les festes.

M. Roser ha dit...

Olga, aquest any no havia anat cap dia a la muntanya, però avui hi he fet una llarga passejada, entremig de plantes i flors silvestres( moltes conegudes)...I ho he fet, mentre estava llegint el teu bonic i florit post...Fins m'ha semblat sentir tantes sentors. Gràcies per aquesta estoneta tan agradable, però t'he de dir que m'has fet una mica de dentetes...
Bona nit, a ciutat.

Montse ha dit...

Quina enveja em fas... quan passejo pel camp, conec algunes espècies, si, però... és que tu les coneixes totes!!! per cert, fa dues setmanes vaig fer un carregament de mòres i una melmeladaaaaaaaa... buf!

Benvinguda de nou al món urbà.

Una abraçada

Júlia ha dit...

Boniques i evocadores paraules, ara les pobres muntanyes patiran la temporada boletaire que s'ha convertit en una mena d'invasió indiscriminada, i a patir.

Albert ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Albert ha dit...

No sóc lector de poemes i no conec el camp tant com voldria. El poema m'ha agradat no com a poema, sinó per la riquesa d'observació que s'hi reflecteix amb una envejable riquesa de llenguatge.