PERPLEXITATS
(III)
*
5-2-13
*
1 – Truco al
forn per encarregar les coques de llardons del berenar de divendres. Pren nota
un noi jove: “¿Quin nom apunto?” “Olga Xirinacs, però pots posar Olga X , que
ja està bé.” “¿Que és el Col·legi?” Em quedo perplexa; no sóc el Col·legi. ¿Com
li he d’explicar que el Col·legi del meu nom ja no existeix? I es veu que el
noi el coneixia. ¿Li he de dir que sóc el fantasma del Col·legi difunt? Li
responc: “No és el Col·legi, no, sóc l’Olga Xirinacs”. Potser el noi també
s’haurà quedat perplex. ¿Els fantasmes mengen coques de llardons?
2 – El 14
d’abril passat, una casa mig enrunada del Camí del Cementiri (predestinada pel
lloc) queia sobre els seus habitants, un matrimoni i set fills; matava la dona
i un fill i quedava el pare, José Jiménez, que encara no ha pogut tornar a la
casa perquè és de l’Arquebisbat i aquest no té recursos, diu. El mateix
Arquebisbat ha fet construir un magnífic pavelló que serveix de seu a
l’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós. Val 10 milions
d’euros, informa el diari, i es confia que els fidels el paguin, perquè sembla que
només disposen d’un milió. Però els miserables desgraciats que depenen de la Institució,
encara no tenen casa. Aquest José Jiménez potser fa com Jesús, que deia que no
tenia lloc on repenjar el cap. Però Jesús no tenia 6 fills, com José.
L’Església anima a tenir fills, però aquesta propietat no interessa. I això que
l’Arquebisbat ha estat denunciat per Càritas un parell de vegades.
3 – Tarragona, s’ha dit i repetit
per part de les autoritats –civils en aquest cas- és “smart city”, que vol diu
ciutat intel·ligent. I tant que sí. Avui he baixat a retratar la gran tifa que
ens simbolitza com a “smart city”, al mateix i “emblemàtic”, que en diuen,
Balcó del Mediterrani. Som el que mengem, com sostenia Pereira.
*
Foto d’OX
15 comentaris:
Molt curiós, això d'oblidar que els noms venen d'algú. Quan vagis a recollir les coques pots insistir: no sóc el col·legi, sóc l'original.
Amb això de les "coses" intel·ligents... A la feina diuen que som en un edifici intel·ligent. No ho dubto. Ara, la inspiració de l'aquitecte s'assembla a aquesta de la foto, sí.
Olga, això de les ciències religioses no sé com prendre-m'ho. Potser amb molta paciència...
La perplexitat primera és realment impactant, imagino. Suposo que és el preu de ser llegenda viva, que és un oxímoron aparent: un OXímoron, en el teu cas...
Impactants i penoses les altres perplexitats que ens regales. Vaja, lamentable la del cinisme arquebisbal, sobretot.
Si sabés expressar-me tan bé com l'Eduard, et diria el mateix que t'ha dit ell. La conducta de l'arquebisbat, penosa.
Llàstima això de l'escola... però la perplexitat l'has explicada de manera ben divertida.
Pel que fa a l'arquebisbat s'ho hauria de fer mirar i la tifa, bé, la tifa hem de procurar no trepitjar-la, perquè de berros sempre n'hi hauran.
És bo que se'n recordin de la teva escola. No és bo que no sàpiguen qui ets tu. Jo el suspendria.
M'has fet riure amb l'encàrrec de les coques i la confusió del nom... perplexitats, ben divertides a vegades. O com a mínim dignes de ser explicades i recordades.
La resta, ja no fa gràcia, e´s trist, molt trist...
La veritat, no sé que dir-te del arquebisbat (l'escric en minúscules expresament). Ja saps que fa temps que les jerarquies i les estructures eclesials em fan pena. Una abraçada:Joan Josep
Molt divertida l'anècdota, això que et confonguin amb l'escola...per explicar-la als nets o als besnets...
I potser no cal que sigui tan intel·ligent la ciutat, però sense aquests regalets...
Bona nit Olga i espero que no se'ns endugui el vent!!!
Una ciutat mai serà smart city si no ho són els seus habitants. La nostra petita urbanització, abans oasi de civisme, ara viu la profileració de gossos, amb amos coneguts, que ens deixen els carrers i zones verdes plens de tifes. Serà per preparar-nos per les proves de slalom dels Jocs de Tarragona?
A hores d'ara, les actituds de l'Església o de l'Ajuntament de Tarragona no haurien de sorprendre a ningú. Són institucions amb les finalitats prou definides.
Quan van tancar l'escola, el seu nom va quedar flotant a l'aire, i aquests dies de vent es desplaça cap aquí i cap allà, i, ves per on, va anar a parar sobre una deliciosa coca de llardons.
Per cert, quina cosa més estranya que la persona homenatjada sobrevisqui a una institució que du, amb tots els honors i justícia, el seu nom, oi?
Fer literatura de la perplexitat és una bona cosa. Malgrat que algunes perplexitats facin riure i d'altres plorar. Però ja ho té això la literatura, que emociona.
La meva mare m'explica que el seu padrí deia que li sabia greu morir-se perquè es perdria tota aquesta col.lecció de perplexitats! El teatre de la vida ens sorprèn cada dia.
Com que el que ha dit l'Eduard no ho pot superar ningú, jo només parlaré de les tifes en general:
les de gos, com la que has fotografiat, són molt abundants. Jo tinc una amiga que té un veí que té un gos (t'ho juro, no és un tòpic i no sóc jo, és l'amiga). Bé: quan el gos del seu veí es caga més o menys davant la seva porta, si ella ho veu (ha passat un parell de vegades) surt amb una bosseta de plàstic, recull la caca, l'embolica, li posa un llaç i la deixa davant de la porta del veí (de l'amo del gos). Ja sé que és molta feina, però cada cop que ho ha fet, ha tardat mesos a que la bèstia es cagui davant la seva porta. Potser ho fa uns metres més enllà... però no a la seva porta. Jo estic segura que el veí té clar qui és, que li torna el regal!
Publica un comentari a l'entrada