“OH HAPPY DAY / OH SUN IS
SHINNING...” (Oh dia feliç, / brilla el sol...)
*
7-2-13
*
M’adono que fa
molts anys que no exclamo espontàniament ¡Sóc feliç!, com feia quan era noia.
¿S’ha acabat la felicitat lleugera de l’adolescència? És clar que sí: ara la
vida pesa. Però havia cantat molt aquesta alegre cançó d’Howard Kaplow, del 52,
que adoptaren Elvis i Dione entre altres. Cançó de col·legials de Cleveland.
“No more troubles, no skies of gray...” (No més penes, no més cel gris...).
Perfecte. Per tant, busco les meves petites felicitats diàries.
1-
Mentre esmorzo llegeixo els articles de X., que sempre
explica dinars satisfets amb els amics i encomana aquella alegria, doblada si
penses que ja et fan el dinar o que disposes de diners per pagar-te restaurant,
com sembla que té l’home.
2 – A l’hora de la migdiada llegeixo aquests dies un totxo considerable i
espès que algú de confiança em va recomanar una vegada: “La muerte de
Virgilio”, de Hermann Broch. 565 pàgines de buscar la quinta essència a la vida
i a la mort, arribant a tots els límits imaginables dins el pensament de
Virgili agonitzant. No n’hi ha per cantar, és clar, però sóc feliç de poder
seguir l’autor en les seves profundes reflexions que ell aboca en el poeta,
entendre-les i fer-les meves en una mena de pausat intercanvi.
3 – Mentre sopem ens
mirem una tertúlia i, per acabar, una pel·lícula. M’abstrec d’aquelles penes de
la cançó i de les pròpies, arreplegades potser durant el dia o que
s’arrosseguen amb mi. Visc la vida dels altres i, si la ficció és ben escrita i
ben filmada, acabo amb un sentiment sinó feliç, un sinònim de línia més baixa.
*
Des de casa.
9 comentaris:
Bé, en això jo crec que rau el secret de la felicitat. No cal anar a buscar grans i immenses felicitats, que n'hi ha poques i van buscades. És intentar, en aquelles coses menudes, trobar-hi aquella calidesa que ens fa sentir bé i que, en aquest camí, ens condueix a la nostra felicitat personal.
En tot cas ens has mostrat tres exemples de menudeses que acaben omplint, cada una amb la seva petita aportació, la tasseta de la felicitat. I això està molt bé. No tothom ho sap trobar!
A mi m'ha fet feliç llegir aquest manifest d'optimisme senzill, potser perquè s'adiu bastant amb la meva concepció de la felicitat personal. Si a això li afegeixes que pots compartir la vida amb algú molt especial, i que la salut més o menys està bé, ¿què més es pot desitjar?
També estic molt d'acord amb el comentari anterior efectuat pel porquet. Oink, oink, company!
Dia felç, Olga!!!
Demà, també.
Els petits moments són els que omplen i aquest són els que ens queden.
No fa falta dir res més, ja ho ha dit molt bé el Porquet.
És com dius, la felicitat es pot trobar en els gests més petits, potser no sempre cal proclamar-la als quatre vents...
Gràcies, Olga! Autoritat no ho sé, però ganes de donar una opinió una mica meditada no me'n falten mai! I sí, vigila amb les "referències", que les carrega el diable. Avui en dia més val citar totes les fonts... Conec el blog del Galves, sí, i he trobat divertit que critiqués una faixa!
He descobert que, a la llarga, només les felicitats petites em satisfan.
Durant el dia, segur que hi ha un munt de moments feliços dels quals podem gaudir, si hem aprés a descobrir-los...De vegades els tenim molt a la vora i no els sabem veure...
Petonets.
És fantàstic saber valorar la felicitat en el fet d'esmorzar llegint el diari, de immergir-te en un llibre com el de Broch-que jo he pogut acabar mai-i acabar la jornada amb tertúlia i cinema. A mi, de vegades, em pot una apatia patològica i llenço el temps però sempre confio que em posaré més bé i, com en altres temps, diré que sóc feliç.
Salut, Olga!
A mi em passa el mateix, em deixo seduir per la ficció.
Que n'abuso massa? Potser sé, però fins que la realitat no em sedueixi...és el que hi ha.
Publica un comentari a l'entrada