LES MIRADES DEL
DIA
*
27-1-13
*
Fa pocs dies
caminàvem darrere de dos homes que anaven recollint i calibrant burilles de
cigarreta; eren homes relativament ben vestits i sabien on havien de mirar:
terrasses de bar, aparcaments, etc. Fins i tot van trobar una bossa de plàstic
que els anava bé per posar les troballes. Des de llavors em miro les puntes de
cigarreta amb atenció: sé que valen per a algú.
També resulta interessant calibrar
les mirades que ens cauen a sobre, i que són gairebé totes les de la gent del
carrer. Ens mirem tots de manera instintiva, ràpida, i sempre són uns ulls que
es troben, donen informació i es deixen anar. Parar atenció a tots els ulls
recollits durant el dia és un exercici curiós. Fins i tot sembla que pesin
damunt nostre. Poden acariciar o esgarrapar i normalment són indiferents.
Ara acabo el repàs de la meva
traducció castellana de “Al meu cap una llosa”, que es diu “Virginia no ha
muerto”. Veurà la llum abans de l’estiu, després de 28 anys d’espera. I la
veurà gràcies al determini del bon editor que és Lluís Pagès, de Lleida. És el
que en diem ‘llibre dels collons’, perquè, el lector ja ho sap, tot i ser Premi
Sant Jordi i Premi de la Crítica no ha aconseguit traduccions. Les Institucions
han fet l’orni malgrat batallar-hi jo sense parar, fins que Pagès Editors
decideix desencallar-ho a Ediciones del Milenio. Gràcies mil, doncs.
Del llibre he trobat aquesta
observació que copio: “Cuando volvía a casa por las tardes, terminado su
trabajo en la cooperativa, sabía que por el camino debería recobrar despacio, de
manera casi imperceptible, sus propios pedazos, que habían quedado pegados a
los cristales de los escaparates, a la mesa del despacho, a las manos que le
marcaban los compases del día y a los centenares de ojos gelatinosos que
rodaban y rodaban sin detenerse nunca. Los ojos se clavaban unos en otros sin
encontrarse por completo y se desviaban con suavidad o agresivos, todos ellos
con una fuerza concentrada que podía llegar a producir cierto desgaste físico,
del que era preciso recuperarse.”
*
Collage postal d'OX
11 comentaris:
Olga, novament, felicitats per la traducció. Ens has portat un bon tastet.
Les mirades són importants, ens ho diuen gairebé tot, fins i tot les que són buides.
Em sembla increïble que un "clàssic" com aquest encara no estigués traduït al castellà. Els nostres veïns ens ignoren, o nosaltres no sabem vendre'ls el producte, perquè de qualitat no ens en falta!
Precisament des de la meva cadira veig al prestatge el llom taronja de la primera edició de la novel·la publicada a l'A tot vent de Proa el 85 que em va regalar el meu pare...
Llarga vida al teu llibre, amb les càlides i, per tant, nodridores, mirades dels lectors!
Olga, segur que un munt de mirades agraïdes es posaran sobre les paraules del teu llibre, perquè gaudiran del seu misatge...
Quan parlo amb algú m'agrada fer-ho mirant-nos als ulls i també és agradable topar-te amb la mirada de les persones que et trobes pel carrer...Et diuen moltes coses.
Petonets.
L'enhorabona per la teva traducció. He de reconéixer que el títol se'm fa estrany, sembla que parlis d'un altra llibre i d'una Vigínia que no sé qui és. Però aixó em passa a mi. Segur que és preciós i li desitjo tot l'èxit d'aquest món.
Salut, Olga!
Un altre punt per estirar la vida. Gràcies Olga.
Els escriptors catalans tenen mala peça al teler amb els lectors castellans, no és pas perquè siguis tu. Ara, el que no s'entén és que no es tradueixi a d'altres països. És un gran llibre.
Ja té trons que s'hagi editat abans en anglès que en castellà.
L'abuela dèia.: Aquí en España señores, es cosa de admiración, que hasta por coger colillas, se paga contribución. També cantava; " Para ser colillero se necesita, una caña muy larga y una levita, levántate colilla que te" embastono" , que para ser colillero no te perdono ".Petons
Una gran notícia que, per fi!, vegi la llum la versió castellana de 'Al meu cap una llosa'. Especialment pels lectors que busquen literatura, en el sentit més ample i ple de la paraula.
També és una gran notícia que la tradueixis tu mateixa. Sens dubte la majoria de traductors fan una tasca impressionant, però res com el propi autor per trobar els mots més adients.
M'ha agradat molt el fragment que has triat. Reflexiu i poètic.
Enhorabona per la traducció doncs. Bona i bonica reflexió la de les mirades furtives que ens anem fent tots pel carrer, amb centenars i milers de desconeguts cada dia. A vegades, una d'aquestes mirades veus que es fixa amb més atenció i més estona de la que la prudència anònima recomanaria, i et preguntes... què coi deu estar mirant? Què és el que li deu haver cridat l'atenció de mi per trencar la norma no escrita del respecte de les mirades furtives?
Publica un comentari a l'entrada