JUNY


*
Juny té un nom altiu i rotund, ben definit. Com els gladiols que floreixen aquest mes: llances enlaire tenyides de sang ardent. Ardent perquè juny és la porta de l’estiu i obrirà aquell cel que aclapara els homes.

Del cel encès els més sensats en fugen. Són les ires del sol. La casa a l’ombra, l’aire condicionat, la morera o l’alzina, són les nostres proteccions contra una natura que, diuen, hem excitat fins al punt que ens amenaça implacable.

Juny es diu la famosa i vibrant sardana de Juli Garreta, una decisiva peça de concert. Juny, de la falç al puny en el sentit pacífic, però sempre en el record aquella Guerra dels Segadors: el pa i la sang, com el símbol eucarístic per excel·lència.

Bon cop de falç allà on calgui. I bon pa per donar força als braços. Els gladiols, una gentilesa.
*
*
*
Dibuix O.X.

1 comentari:

Israel Clarà ha dit...

«Jo només assenyalo les hores clares», deia l'emblema d'aquell rellotge de sol de la torre de la Universitat de Lausanne quan tu hi vas arribar. Per concloure el meu llibre en italià he inclòs un poema dedicat a aquell rellotge i al que el seu emblema significa per a la vida. El mes de juny, tan propici per al sol i la seva torxa encesa, ens ajudarà a assenyalar només les hores més clares de la nostra vida. Entre les meves, les que comparteixo amb tu.


SCHEDARIO DI STELLE

«Io soltanto segno le ore chiare»,
dice il bell’orologio della torre
di un lontano e superbo campanile.
Orologio solare che ha sfasciato
le ore assai oscure che avevamo,
il tempo piú pesante di un bagaglio
che io avevo smarrito dentro l’anima.
E poi cosa mi resta? Cosa affiora
dal vuoto del tuo spazio, dal silenzio
che ora diventa voce nel ricordo?
I miei ricordi ed io siamo un essere,
un’entità sommessa all’avventura
di cercarti, impossibile ed astrale,
come un biglietto alle costellazioni,
scaduto per sempre e senza termine.
Allora ci stupisce un’aria tenera,
all’improvviso brillano le labbra
e nasce dai tuoi occhi che mi guardano
lo schedario di stelle dove scoppia
la tua luce immensa come il mare.


FITXER D'ESTRELLES

«Jo només assenyalo les hores clares»,
diu el bell rellotge de la torre
d’un llunyà i superb campanar.
Rellotge de sol que ha enderrocat
les hores massa fosques que teníem,
el temps més pesat que un equipatge
que jo havia extraviat dins l’ànima.
¿I ara què em resta? ¿Què aflora
del buit del teu espai, del silenci
que ara esdevé veu en el record?
Els meus records i jo som un ésser,
una entitat sotmesa a l’aventura
de cercar-te, impossible i astral,
com un bitllet a les constel•lacions,
caducat per sempre i sense termini.
Aleshores ens corprèn un aire tendre,
de cop i volta els llavis brillen
i neix dels teus ulls que em miren
el fitxer d’estrelles on esclata
la teva llum immensa com el mar.