SOMNIS


*
A poc a poc els somnis blaus de la nostra infantesa es dilueixen per caure a l'aigua com cendra de plomes o volves de lletsó. O com notes perdudes d'una peça que un dia tocàvem amb dits àgils.
Consultes repetides a metges i infermeres, moments passats en sales asèptiques buscant causes que potser els metges no trobaran. Em somriu una lúcida infermera de nom Olga: "ja us conec, tots els artistes us deprimiu, i quan parlo amb un d'amic que em mira amb els ulls entelats, li dic: 'ja estàs depre'; ell assenteix, m'explica les causes, però l'endemà ja troba un altre motiu de treball i s'anima, fins que el cicle es repeteix." Somric jo també.
És cert. També és cert que no tots som iguals, i que és perillosa la comparació amb altres col·legues, perquè ens podria descentrar. Una cosa és veritat: "qui canta els seus mals espanta", ens diu la saviesa popular. I qui els explica també.
Les paraules el vent les pren, es perdran al mar, com s'ha perdut l'avió atlàntic que tots portem al cor com una llosa: la mort no és súbita quan es cau, si no és a causa d'una explosió. Els passatgers s'adonen de la tragèdia. Tragèdia sense paraules. Les paraules seran escrites per nosaltres quan ens posem a la pell d'algun viatger. Aquesta imaginació ens pressiona. Els morts ens demanen ser recordats.
El viure és això: pressió i depressió. Somnis i caigudes a les fosses atlàntiques, descripció encertadíssima.
*
*
*
Somni blau. Collage d'O.X.

1 comentari:

Teresa ha dit...

Sí, la vida és pendular, anímicament anem més o menys amunt, més o menys avall, com la respiració.
L'art és terapèutic, quanta raó tens.