FESTA


*

Em preparo per la festa. No dic que preparo la festa, sinó que em preparo jo. Penso que els esdeveniments importants de la vida han d’anar precedits de la il·lusió i de l’esperança. Que no puc afrontar un fet com aquest sense donar-li la dimensió que ha de tenir. I l’ha de tenir pausada, joiosa, reflexiva.

De fet, aquesta és una reflexió que em faig en veu alta i per compartir-la. Dissabte Vicenç i jo celebrem les noces d’or. Dissabte, el mateix dia que ens vam casar a l’altar de la Mare de Déu de Montserrat a la catedral.

Ara la celebració serà un dinar familiar amb tota l'harmonia possible. “Està bé de tot, tingui l’alegria de viure”, em va recomanar el metge fa dos dies. El mateix m’han dit alguns amics. I jo amb aquest pes al cor... Em sembla que sempre estigui en deute amb tots: amb els que m’estimen, amb els que em porten flors i m’editen llibres. “Ho fem perquè estiguis contenta, no perquè pateixis”, em repeteixen. I tots tenen raó. Perdoneu.

50 anys que van començar amb l’alegria vaporosa de la joventut i són aquí amb la percepció de moltes coses acomplertes: biològicament, professionalment, socialment... Poso la biologia en primer lloc, perquè és el preceptiu natural: la família. La resta, per important i ben rebuda que sigui, és afegida. Gràcies també.

El nostre ha estat fins ara un vol silenciós pel bocí de l’univers que ens ha tocat viure. Sense voler inquietar els déus. Suaument. Fidelment. Així m’agradaria arribar al final. De moment, són 50.
*
*
*
El vol silenciós. Collage d'O.X.

6 comentaris:

M VICTORIA GIRONES PUÑET ha dit...

felicitats!

Israel Clarà ha dit...

Estimada Olga, m'ha emocionat tant el teu post d'avui que, com a regal, et deixo aquest poema meravellós que et vaig llegir fa dies de Luis Cernuda, per mi el poeta més impressionant de tota la Generació del 27 espanyola. Gaudeix-lo amb un petó ben fort i tota la felicitat que us mereixeu.


Qué ruido tan triste el que hacen dos cuerpos cuando se aman,
parece como el viento que se mece en otoño
sobre adolescentes mutilados,
mientras las manos llueven,
manos ligeras, manos egoístas, manos obscenas,
cataratas de manos que fueron un día
flores en el jardín de un diminuto bolsillo.

Las flores son arena y los niños son hojas,
y su leve ruido es amable al oído
cuando ríen, cuando aman, cuando besan,
cuando besan el fondo
de un hombre joven y cansado
porque antaño soñó mucho día y noche.

Mas los niños no saben,
ni tampoco las manos llueven como dicen;
así el hombre, cansado de estar solo con sus sueños,
invoca los bolsillos que abandonan arena,
arena de las flores,
para que un día decoren su semblante de muerto.

poesiaula ha dit...

Moltes felicitats!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Tanmateix una gran fita.
Sigui doncs l'enhorabona i que per molts-bons més.

Francesc Mompó ha dit...

Per molts anys!

jaka ha dit...

Moltes felicitats de tot cor !!!

Una abraçada,