TRISTESA DE LA TARDA

*

26-5-11

*

A vegades els residus omplen tant el petit espai de l'esperit que fan pòsit; dipòsit; la vida hi diposita la seva lletjor i no ens veiem amb força de treure-la. Ja vam gastar energia en desplaçar un barrot i mig, però ve que l'entorn cedeix i arrossega.

Dissabte passat em van atendre a urgències per una crisi d'ansietat, d'angoixa, a causa de contaminació acústica evitable. La bona infermera, el bon metge, comprensius, em van dir que no m'havia pas d'avergonyir del que jo explicava. Els agents de la llei, presents, que podien haver bonament, pacíficament, remeiat la cosa amb un petit gest de bona voluntat, no hi van voler fer res. "Si només us tenim a vosaltres perquè ens protegiu", els anava suplicant jo. No era important per a ells. I què, si es contravenien les Ordenances de Convivència Ciutadana. Vaig arribar a pensar que potser un "bobby" anglès hauria tingut més cura de mi; són més propers. ¿I els nostres governants? Se'n fumen, als seus Olimps. "Em vull morir", li anava dient al metge.

Sóc sòcia d'ACCCA, Associació Catalana contra la Contaminació Acústica. El soroll evitable envaeix la meva intimitat i em fa emmalaltir. Una pindoleta sota la llengua i aprendre a resistir, ja sense forces. I la finestreta es va omplint de llaunes brutes que regalimen la tristesa de la tarda.
*

Foto d'OX

FOTUDA

24-5-11
*
Després de les males experiències passades amb Blogger aquest mes de maig, avui torna a perdre el cap i, almenys a mi, no em deixa editar comentaris.
Doneu-vos per comentats, doncs.
*

BOTOXULA

24-5-11

*

Aquesta pobra noia es diu Sebastiana i es mira al mirall amb ulls tristos. ¿No li noteu aquell posat que s'acosta al plor? Fins i tot s'aguanta el cap amb la mà dreta, com si li pesés prendre una decisió o com si algun pensament adolorit li rondés el cervell.

Jo he pogut saber què li passa. Fins al seu apartat racó de món, prou bell amb l'herba tendra i els núvols flonjos, han aribat les declaracions d'uns carallots, parella de metges que es dediquen a fer negoci amb l'aplicació de bótox, la toxina miraculosa que ens torna l'amor perdut.

¿Com perdem l'amor? El perdem per les arrugues que ens apareixen al cos amb els anys. Vull dir les arrugues de cara i escot, no aquelles amagades que ja sabeu.

La dona de la parella distribuïdora de bótox, que va xeringant tot el que pot, després de recomenar els mil i un liftings acaba amb les declaracions aquestes, que haurien de ser de jutjat de guàrdia:

"Qui no té cura del seu aspecte no s'hauria d'estranyar que el tractin pitjor."

Ostixec, m'he quedat de tel de ceba. Perquè aquesta sentència, la parelleta famosa de cara de moniato inflat la va dient, practicant i cobrant per tot el món.

Per això Sebastiana, la dels ulls entelats com la princeseta de Rubén Darío, es dol que no podrà ser estimada o ben tractada quan li comencen a sortir arrugues. No gosa riure. Es consumeix. No té diners per al bótox. ¿S'haurà de prostituir? ¿Haurà de robar? ¡Ai, mare!

*

Muntatge d'una pintura de René Portocarrero.

QUATRE MANS

23-5-11

*

Aquestes són les mans del llibreter que em despatxa un dels dos volums que li compro. El volum és de segona mà (és un dir) i, per tant, com a mínim són quatre mans: la segona del llibre i les dues del llibreter. Ja ens coneixem força, el llibreter al noble recer de la catedral i jo, de tant en tant, que hi passo els diumenges a tafanejar. Aquesta vegada trio Rosa Chacel i Marguerite Yourcenar. Quan en trobo algun en bon estat dels que ja tinc, el compro per regalar lectura de qualitat a qui convingui. El de Chacel no el tenia i el llegiré amb gust.

Curiós considerar les mans sobre un llibre: la cura de qui el tenia i un dia el va comprar per assaborir-lo amb calma. L'atenció del llibreter que manté polida la seva mercaderia al taulell. La sorpresa del comprador que arriba sense intenció definida i descobreix aquest o aquell volum que li eixamplen el cor, i es diu: "quina bona estona que passaré llegint..."

¿I les autores? Perque algun dels meus llibres, que un dia van ser comprats o que porten el segell "Obsequi de la Generalitat de Catalunya" (algun concurs escolar o aneu a saber) també els té, el llibreter, i m'ho adverteix: "allà n'hi ha un de seu". Doncs bé, que ens sobrevisquin, i el seu destí de ser llegits per un altre sempre és molt millor que la incineració, la inundació, el triturat o l'evaporació amb què ens obsequien les editorials, i que jo comentava dies enrere.

*

Foto d'OX

FLOR NATURAL

21-5-11

*

Aquí presentem Carlina Dauradella, que ha obtingut la Flor Natural de Lligallo de la Vall.

El certamen ha estat molt renyit, tota vegada que s'hi presentaven 300 obres, moltes de poetes d'anomenada que perseguien l'import substanciós i l'edició per editorial prestigiosa.

¿Que com se sap que els poetes participants eren d'anomenada? Tot jurat que es faci valdre sap qui són els escriptors que es presenten a concursos. Te'ls diran amb els ulls tancats. Perquè amb els ulls tancats és com s'acostumen a mirar els treballs. I parlo només de concursos de categoria.

Un pobre manat que no se sabrà mai qui és s'encarrega de seleccionar els sobres "anònims" que arriben, sense entendre-hi una palla: aquests a la dreta, els altres a l'esquerra, només per intuïció.

A poblets de províncies, com Lligallo de la Vall, com que es malfien de la gent pròpia, es miren Barcelona, Sant Cugat o Girona i demanen jurats forans, dictadors de les lletres. El jurat condescendeix perquè hi ha remuneració i teca. Tal jurat sol dinar en lloc d'euro llarg i plat curt i, a les postres, fa com si es mirés els treballs. Sempre hi ha, o hi ha hagut (trucadeta, insinuació, recomanació), un indici que fa reconèixer un amic, conegut, saludat o influent. Estalvio els comentaris, no aptes per a cardiacs.

¿Com és que ha guanyat aquesta edició Carlina Dauradella, si ningú la coneixia? Perquè és dolça, de les suaus (abans dites gates maules), va fer una traducció de Gilbert Roland de Parmentier, ensenya a l'Escola de Lletres de la Vall i sembla que es fa amb el futur premi Sant Jordi, que estiueja a Lligallo. I, ¿com se sap qui serà el futur premi Sant Jordi? Deixem-ho córrer per avui. Felicitats, Carlina, de tot cor.

*

Composició d'OX

"PRENEU UN RAM QUE JUST LA MEVA MÀ..."

20-5-11

*

Preneu un ram que just la meva mà /

us ha triat de les flors més polides. /

Si al vespre jo no les hagués collides, /

totes a terra serien demà. /

Això us darà l'avís cert i exemplar, /

que la bellesa vostra, avui florida, /

en molt poc temps serà tota marcida /

i, com les flors, també s'acabarà. /

El temps se'n va, el temps se'n va, senyora. /

No pas el temps: nosaltres ens n'anem /

i ja sabem que al cos la terra enyora. /

I pel que fa als amors, si ara en parlem, /

mai no se sap el que la mort segella. /

Estimeu-me, per tant, mentre sou bella. "

*

Pierre de Ronsard - (1524-1585)

Interpretació d'O.X.

ESCALA MARINA

19-5-11

*

La humitat avui és del 80 %. Costa que llisqui la roba, s'entela el mosaic, les mans s'enganxen als teclats, el cos es torna pesant i la xafogor fa que arribis a casa més fatigat que el normal. Aquí a Tarragona estem així tot l'estiu. De nit, com que la temperatura no baixa, la gent s'està al carrer parlant i cridant (sí, cridant, perquè pertorbar el silenci és un estímul) fins altes hores i cal tancar les finestres per aconseguir agafar el son. Aire condicionat, doncs, roba de cotó ben fina per dormir i pólvores de talc, de dia a les mans, per tocar els teclats, i de nit al cos. Però som a meitats de maig, només...

L'ideal, per contrast, és baixar lentament les escales marines, aigua avall, com qui s'endinsa en un somni. Anem baixant a través de verdors infinites i només sentim frescor a la pell i cap soroll. Avall, endins, una suavitat d'algues on descansen els peus fatigats i una lleu ondulació de l'aigua matisada i profunda, que et fa entrar en un son diferent, i t'hi deixes anar, i mai hauries dit que s'hi estava tan bé.

*

Dibuix d'OX