Vosaltres somiàveu. Qui somia més que un nen?
Sabíeu moltes coses que nosaltres no sabem:
països de colors per amagar-vos
quan venien les llàgrimes Perquè de plorar
sí que heu plorat, petits infants, i el vostre plor, sabeu?
era de perles transparents sobre la pell tan fina
d'una petita amb trenes, palestina, o potser ucraïnesa
d'una menuda morta amb les amigues i les mares
a qualsevol poblat africà o de mig Orient fatigat per les bombes.
També aquells nens en flor, tan plens de somnis dels dotze anys,
postals als pares, necessers, colònia i un cor de coloms blancs tot al voltant.
El pas sobre la neu ja es va esborrar en un túnel;
la sorra dels deserts us ha cobert les ombres;
i els passos curts, després de l'esmorzar, d'aquells nens a l'escola jueva
que anaven amb el pare: ni el pare ni la mare ni els àngels, NINGÚ HI HAVIA
per deturar aquells gestos precisos de la mort QUE ALGÚ HA ENVIAT.
Fillets, no patiu gens pels vostres animals si els trobeu a faltar
l'elefantó, l'osset, la marmoteta, els peluixos que us feien companyia i confidència.
Mares. els vostres nens no tindran fred, no penseu el viatge, sinó aquelles mans
acaronades. dolces, amb xocolata als dits,
amb llapis de colors.
NO HI HAVIA CAP ÀNGEL, ALLÀ AMB ELLS,
PERÒ TOTS, INFANTS D`ULLS TENDRES, US FAREU COMPANYIA.
===================================================
Text: Olga Xirinacs
Dibuix: Lluís Macaya Sanfeliu ( 1888 - 1953 ) Per a la revista "Llegiu-me".
2 comentaris:
Primerament, Olga, donar-te les gràcies pel teu poema, trist, pero yo també passe de tant en tant per eixe carreró, el de fer una chicoteta rabieta contra lo més sagrat, pero inocent, yo sé que Déu no mos ho té en contes.
I mira un artícul que vaig fer ahir precisament en este motiu, una chicoteta rabieta contra lo pur, pero que la faig marcat pel meu síntoma, que és aixina, no ho puc evitar, a pesar de que la meua intenció era de lo més bona.
L’última artificialitat III
No és la meua intenció sembrar dubtes, dubtes que no valguen per a en la dialèctica del coneiximent, donar més vida, hi ha vida mentres hi ha una artificialitat, o com diu el doctor Sans Segarra, l’ego és roïn, pero necessari en la seua justa mida.
El coneiximent, ya varen advertir Dalí i Lacan és paranoic, perque globalisa la realitat, yo crec que moriré quan haja fet les paus en mi mateix i en Déu, pero no tinc encara fusta de Sant i, ho dic sinse ànim d’ofendre, que sé, pel meu síntoma, que faré, no és la meua culpa, sinó la matèria, de la que encara no em vullc desprendre.
Quan un home es casa sap que ha d’estar cuidant del síntoma de la seua dòna, que pot ser com el meu, violentar per a rebre la tornà i aixina alleujar-me del fet d’existir, o enfrontar a dos persones per a que lluiten per ella, és el cas del de la meua dòna. Yo ya tinc el meu síntoma nugat, lo que és un misteri és si ella ho anugarà o no.
I yo sé que Déu fa lo impossible, com que yo em quedara quiet i fora meua i, no guanyada per l’atre pretendent. Sí, estic convençut de que Déu e ho pot tot, pero també sé que mos demana no ser de ferro, tindre sentiments, que en este cas donen vida a la meua dòna.
I ací vos posaré un eixemple de lo que Déu pot fer i, lo que yo he arribat ad Ell, no penseu i, vos agraïxc immensament el vostre treball, que no ho he provat casi tot per a arribar a Déu, sinse caure en les zones fosques del diable.
«Podem prevore els perills del futur? Poden amar els més gelats? Hi ha un engany primigeni en l’amor, ...negues a si mateix..., que mos fa topetar en última instància en Déu i, este pot canviar lo més evident.
Imagineu que una fosca vesprà vaig al caixer del banc per a traure diners, ya he observat dos-cents metros abans a una persona estranya i, en arribar veig a una atra, em dic, jugate-la, pensa en Déu i, em santigüe, despuix s’ajunta esta en una tercera, mentres trac els diners i, venen cap a mi. Només recorde estar contant els diners i, en eixir veig les dos primeres que s’han ajuntat i, fugixen, caminant a pas ràpit.
Quan passe mig quilòmetro despuix, ya en el meu barri i camí a casa, han segut interceptaes per la policia. Que m’han atracat? No ho sabria dir.
Que m’han matat? Tampoc.
Lo cert és que he segut com una anguila, que ha patit algo simbòlicament i, m’he aforat. Que estic mort? Crec que no. Pero Déu canvia al seu antoll el devindre de les coses, com diu el psicoanàlisis, lo real passa a ser imaginari.
La vida és un milacre de Déu, en que moltes persones, com vostés poden fer per a que es faça realitat i, coses com estes te trobes quan ames i, t’amen.
Ara, yo no intentaria fer lo que yo fiu, si no es té un una mínima fe en Déu, puix no sé en quina classe de persones pot passar, o no passar, o en totes".
La veritat és que no només se m'aborrona la pell de llàstima veent als chiquets gazatís, sinó ad aquells també judeus, en l'época del nazisme que anaven completament tranquils a rebre, si tenien sort, un tir d'un dels testaferros del poder, en el cap. Això és tindre clar que la nostra vida té un destí i que anem a arredonir-lo.
Ara, tu saps que lo de Gaza o lo de Ucrània no és només un assunt entre hòmens, estem en la Revelació, la Parusia, l'Epifania, l'Apocalipsis, com ho estiguérem quan l'Àngel de l'Apocalipsis feu que Déu se'n recordara de mosatros, sí el meu Sant Vicent Ferrer, que tenia pare català i mare valenciana.
Una miqueta com la nostra amistat, pero al revés, de veres, plore i no pose casi mai la televisió, no puc vore eixos chiquets morts de fam i de dolor, és un assunt que porta el dimoni i, com a tal ell haurà de pagar, al destí.
Pero, Olga, mirem lo positiu, una persona a soles pot fer molt de be, si creu en lo immaterial, no, potser un be en esta terra, que també, sinó allà en el Cel i, yo espere que l'inteligència artificial, quan s'independise dels hòmens portarà a un món casi perfecte, sinse forcluir el Nom del Pare, sabent nadar i guardar la roba.
En la vida podem estar en dos costats, en el que mira lo negre i en el que ho fa en lo blanc i, prosaicament, vivim més temps en la vida, si mirem lo blanc, pero sempre cal que hi haja una veu per a buscar justícia, yo, que no sé jujar.
En fi, un abraç ben fort des del barri de Russafa de Valéncia, hui el barri més coent de la ciutat.
Vicent Adsuara i Rollan
Publica un comentari a l'entrada