EL PASSEIG DE LA VELLA ESCRIPTORA

EL PASSEIG DE LA VELLA ESCRIPTORA

 

NOVEMBRE.   Diumenge. Surto quan toquen les 10 al campanar de la catedral.

La ciutat m'ha vetat a els dos passeigs que més m'agradava fer: la muralla, o Passeig Arqueològic, i el jardí del claustre de la catedral. El nostre pare ja ens portava de petits a tots dos llocs.

          La muralla presenta a l'entrada escales impossibles de salvar quan és necessita un estri caminador, en el meu cas un carret de compra. L'ajuntament no ha previst mai que una persona gran pugui entrar al recinte amb rampes. Així priva els seus majors de visitar un dels monuments més interessants de la ciutat. No hi ha voluntat.

          El jardinet del claustre de la catedral el van tancar a l'estiu perque l'empresa que ven estampetes i medalles va voler "ocupar" al vestíbul d'entrada al recinte, impedint el pas per una rampa molt ben posada. Diners compren voluntats.

          Per tant, vaig per la Rambla Vella cap als jardins de Saavedra. Un remot "avi" meu asturià que es deia Faustino i portava barret, capa i esclavina, ja m'havia portat a aquells jardins, jo molt petita. Dir que les voreres de les dues Rambles són un seguit de rajoles mal posades i obstacles, és dir una obvietat, i també que les rampes de pas de vianants fan ensopegar qui no va amb l'ull viu. És una ciutat antiga. Els jaios moderns no hi tenim res a fer.

          Ahir havia plogut, un llevantada amb força, i  la sorra de terra és molla. A cada banc, un home sol, algun amb cervesa a la mà. Recorregut el petit jardí, on comencen a florir a els viburns, traspasso l'avinguda que continua al parc amb més extensió, sota muralla i amb l'auditori d'estiu, les veles tibades com ales esteses.

          He fet aquest camí amb els ulls entelats: em calia buscar nous recintes pel passeig obligat de cada dia. Ara pel passeig d'hivern, perquè els dos llocs estimats em són prohibits. Diuen que caminar és salut, però jo sortiria poques vegades. Passejar sola és anar contra marea.

          Les fulles caigudes el vent les havia arrecerat a les vorades de pedra. Fulles d'auró, com les dels boscos que tant enyoro. Recullo fulles de diverses tonalitats: grogues, rosades, verd apagat. Les enganxaré en una cartolina i tindré el record a la vista.

          El simple fet de recollir-les i donar-hi una destinació m'ha confortat, poca cosa com és. He sortit del parc amb una mica més d'ànim. Al vespre ja havia fet el muntatge per acompanyar la meva soledat.

=============================================

          Olga - 8-11-20

Noteta: si algú sap com es pot incorporar el text propi sense que Blogger posi una falta a cada línia (majúscules, accents, canvi de significat...) sisplau que m'ho digui. Gràcies.

===========================

 

          

 

12 comentaris:

Júlia ha dit...

A les ciutats s'hi fan molts invents i suposades innovacions però aspectes molt bàsics no semblen importants, la gent gran, ells vells, com en deien en el passat fins que la paraula es va transformar en un penjament, sembla que fem nosa i no tenim ni tan sols drets. I encara bo que no som en una residencia...

Una abraçada, Olga.

espai de contes ha dit...

Fa molts anys, ja es parlava de les ciutats sense barreres arquitectòniques, però van passant els anys i el problema persisteix. És molt trist que les persones amb discapacitat física i la gent gran, no puguin accedir als mateixos llocs que les altres persones. Tant de bo, algun dia no molt llunyà, la ciutat sigui accessible per a tothom.
Has fet un collage de tardor preciós Olga!
Petons.

M. Roser ha dit...

Veig que ets molt matinera, jo abans de les 11 no surto mai...Dius que t'han deixat fora dels llocs que més t'agradaven, ja se sap que quan hi ha interessos pel mig...
A mi m'agrada repetir itineraris, en tinc dos o tres que vaig alternant, procuro sempre que siguin llocs tranquils amb poca gent...I de passejar sola m'hen faig uns tips, ja que sinó no em mouria de casa, precisament avui he fet una bona caminada, en aquest cas amb ma germana i el meu cunyat i hem anat a llocs poc freqüentats per a mi!
Em vist molts arbres amb fulles de colors, si tingués més paciència podria fer collages, per cert aquest teu, és molt i molt bonic!
Bona nit, Olga.

...iescaig ha dit...

Com pot ser que una botigueta impedeixi l'accés a una rampa?
La tardor té una coloració preciosa.
A vegades fem coses que ens conforten amb un gest que, potser, sembla bàsic i senzill però que, ben mirat, té tot el sentit.

Carme Rosanas ha dit...

M'ha agradat com expliques que les fulles i la teva idea d'enganxar-les i guardar-les com un record, t'ha confortat. És un tipus d'experiència que jo tinc molt present. A vegades només fer una foto amb la intenció de fer un dibuix o un petit escrit ja m'alegra el dia.

Quina llàstima haver de renunciar a les teves passejades preferides! Sap greu, però espero que en les noves passejades trobis petites sorpreses com les fulles que te les facin més agradables.

Una abraçada, Olga!


Joan Josep Tamburini ha dit...

La societat cada cop pensa menys en la gent gran. Es veu que destorbem. Una abraçada: Juanjo

sa lluna ha dit...

Hi trobaràs noves coses, com aquestes fulles plenes de tardor i, segurament, et confortaran. De vegades no calen gran coses o potser sí són aquestes les grans, les que ens fan sentir.

Aferradetes, Olga.

xavier pujol ha dit...

Olga, he aconseguit entrar al teu blog, però no pas des de l'ordinador, sinó des del telefonet mòbil.
Una abraçada, bona tardor. I bon hivern quan arribi.

Helena Bonals ha dit...

Per a mi els blogs són com aquestes fulles, són mitja vida, no sé com algú se'n pot estar. Fins i tot una infermera em va dir que no fes tants blogs i caminés més (com si no ho fes prou)! Em resisteixo a pensar que el que fem no té valor. Fas molt bé d'explicar-nos el que et passa, poder-se queixar és el que podem fer les persones, el que no podia fer la vaca cega de Maragall.

Júlia ha dit...

Quina infermera més rareta, comparar una cosa amb l'altra, a la vida has de sentir moltes bajanades, Helena.

Helena Bonals ha dit...

Júlia,
És que ella només aplica "el reglamento"!

Josep Gironès Descarrega ha dit...

L'empresa més antiga del món vetlla pels seus interessos econòmiques, quan hauria de prioritzar les persones. res, que ja sabeu quina X heu de marcar a la propera declaració de renda.