TRISTESA

 

8 – 8 – 20

       *

TRISTESA

        *

He estat cinc dies a Viladrau amb un grup reduït d’amigues vìdues d’una edat semblant.

            A Viladrau hi havia estat molts anys enrere, a l’Hotel Santa Fe, una setmana santa, quan la neu impedia obrir les portes dels cotxes.

            Més endavant vam  ser a l’Hostal de la Glòria. Era un temps que Vicenç i jo encara podíem anar a descobrir els boscos i les fonts, exuberància i bellesa, frescor i plenitud.

            Ara... per força tinc present com un mirall el text de Simone de Beauvoir a “La força de les coses”, sobre la vellesa.

            L’edifici on hem estat, modernista de transició, és impressionant com una fortalesa. De la segona meitat del XIX, amb les estances de l’època, detalls notables,  tracte exquisit i menjar excel·lent. Però... jo ja hauria tornat amb el mateix taxi: no hi ha ascensor ni aire condicionat. La calor, intensa. 27 esglaons carretó amunt, 27 avall, tot i que alguna vegada el personal el pujava.

            Ens van dir que el fundador de la casa era un dentista de Barcelona que recomanava el clima als seus pacients, amb un autobús a disposició que els portava des de la capital. Em vaig fer amiga d’un grup local que prenia cafè a la terrassa i fins i tot Ramon Calm em va regalar la seva autobiografia, “Roses i bardisses”, interessantíssima. Aquesta gent em va aclarir que el pacients del metge eren tuberculosos que s’anaven a guarir al casalici de Viladrau. Així s’entén millor.

            Al poble hi ha altres cases modernistes, amb el cartell per vendre. Aquestes circumstàncies em van portar a escriure el poema que poso a continuació:

           

JARDINS TRISTOS PER A NOIES TRISTES

 

El nom encara es veu

al marc de la finestra en pedra.

Vidres tancats, polsosos.

Parets lleument escrostonades

1853

La noia trista ja no hi és;

les camises i les tovalloles

eren brodades per les monges.

Família benefactora,

fabricants enriquits,

nits de Liceu i torrons per als pobres.

 

La noia llegia,

ulls enfondits i pell groga;

sense força a les mans

deixava anar el llibre

sobre la vànova brodada.

Feia lliscar els ulls

pels vidres de colors,

ara blaus, ara grocs, ara vermells de sang,

cap al jardí de sota, ben retallat d’hortènsies,

boixos i troanes, amb el gran meliner,

l’auró amb el gronxador, encara,

de quan ella jugava, de nena.

Un brollador de pedra,

peixos japonesos, paraigüets.

 

Els ulls se li apagaven

i es perdien als núvols indolents.

Ella també es perdia.

I van tancar la casa.

=============================

                            

 

12 comentaris:

Júlia ha dit...

Un lloc molt bonic, malgrat els inconvenients que menciones i que no cal menystenir, preciós poema. Una abraçada virtual en aquest estrany estiu que ens ha tocat de viure.

Calpurni ha dit...

Tornar a un lloc volgut porta nostàlgia però també bons records que cal gaudir.
Salut i poesia!

Joan Josep Tamburini ha dit...

Jo també estic en un lloc de records. Sant Martí de Sesgaioles. On vaig fer el noviciat. Altres anys estava plè amb la gent dels Amics de la Gent Gran. Jo tampoc he pogut fer l'estiu solidari, aquest any Madagascar. El fotu virus ens ho ha enredat tot. Una abraçada.

...irscaig ha dit...

Viladrau és un bon lloc per evitar la calda. Jo hi tinc bons records, allà.
27 esglaons! ��
M'agrada el poema. L'he entès, almenys en un sentit...

Jesús M. Tibau ha dit...

de vegades, la tristesa és més difícil de pujar que els esglaons

M. Roser ha dit...

Aquest paisatge té color de tristesa...El meu pare, de jove, es pensaven que tenia tuberculosis i el van tenir una temporada al sanatori de Viladrau, però ves per on no en tenia, era una petita vena suposo que massa prima...El més curiós és que no s'ho va encomanar i això que no tenia manies i ben segur que menjava amb la mateixa cullera d'algun malalt...
La noia també era trista com el poema i el paisatge...
Espero que estiguis bé Olga, bona nit,

.Chiloé ha dit...

Un post muy valiente y generoso, Olga Xirinacs. Y un poema bellísimo. Revelar la tristeza es algo así como la máxima confesión.

Carme Rosanas ha dit...

Em sembla, Olga, que malgrat que hauries marxat amb el mateix taxi d’arribada i també malgrat la tristesa i la nostàlgia, has aprofitat molt bé aquests dies: parlant amb la gent i escrivint sobre la tristesa que ja és una bona manera de canalitzar-la. Aquesta noia que ens descrius, ens la fas conèixer de prop. Ja no hi és i nosaltres revivim els seus dies. Una abraçada, Olga!

Luiz Gomes ha dit...

¿Buenas tardes todo bien? Soy brasileña y busco nuevos seguidores para mi blog. Los nuevos amigos también son bienvenidos.

https://viagenspelobrasilerio.blogspot.com/?m=1

Helena Bonals ha dit...

Haver de deixar anar el llibre... el pitjor que et pot passar, no poder llegir.

espai de contes ha dit...


Tot i que a Viladrau hi ha algunes incomoditats, espero que hagis gaudit d'aquest dies de descans en bona companyia.
Un poema amb un aire a nostàlgia. Això vol dir que aquest lloc tan bonic t'ha inspirat!
Petons.

xavier pujol ha dit...

Un poema que és una història. Molt trista la manca de salut de la noia.