EL LENT CREIXEMENT DE LA FITOLACA

EL LENT CREIXEMENT DE LA FITOLACA
*
19-5-20
*
Quan s’ha pogut sortir a passeig, he fet cada dia la mateixa ruta. Vorejo casa meva, ressegueixo la paret de pedra que, tot seguit, és base de l’hotel i va fins la carretera (v. foto.)
            La meva contemplació de cada dia és comprovar el ràpid creixement dels lletsons, de l’heura i de la morella roquera entre les pedres.
            Al Passeig escolto la merla, que és territorial i fa concerts esplendorosos. Algunes vegades sec en un banc, a escoltar-la, i jugo a veure-la. Aquests dies hi ha les mèlies florides, de suau olor violeta.
            Aquest recorregut és ombrós: baixo pel Vial Bryant i entro al jardí romà de l’Amfiteatre, on les rampes fan de bon passejar, perquè el carret m’acompanya. S’agraeixen les rampes i més en una ciutat costeruda com la meva, però no es prodiguen gaire. Ja em veig tot l’estiu comptant els mateixos passos. A vegades sec en un banc i escric un petit poema quan un gat negre recorre el monument, amb el mar al fons.
            El que no podré constatar és el lent creixement de les fitolaques. Fa anys que són escultures afermades a terra, sòlides, robustes, amb una força samsònica dominant. Ara fan el seu delicat raïm verd clar amb filigrana de serrells. Però si compto els anys que tinc, vaig néixer quan era el Passeig de les Palmeres i n’hi havia, i les fitolaques les he vistes plantar.
            El meu passeig és solitari, però ja el primer dia m’hi vaig sentir bé. Sortia d’una opressió de tancament angoixosa en el silenci i soledat del pis. Veurem quan la calor avanci. Dels petits passeigs agradables els francesos en diuen “routine”, ruta petita. La rutina a vegades resulta convenient, et sustenta i et cura.
                                  ======================

10 comentaris:

Joan Josep Tamburini ha dit...

M'has fet pensar que cada dia faig la mateixa rutina. Amb el confinament em costa saber en quin dia sóc. Tots són iguals. No saps el que trobo a faltar el nois i noies, els nens i nenes corren per l'escola. Esperem que tot pugui torna a la normalitat, que precisament no és la rutina. La "normalitat" en una escola és el canvi continu que produeixen els infants i adolescents. Una abraçada.Cuida't

xavier pujol ha dit...

Llegint l'explicació del teu passeig m'ha semblat que anàvem de bracet Olga. Quin goig escoltar els ocells, especialment la merla.
He intentat llegir de reüll el poema que escrivies.
M'estimo més que ens el llegeixis un altre dia.
Bona "desescalada" i molta salut.

espai de contes ha dit...

Quin arbre més original la fitolaca, no n'he vist mai cap.
Les petites passejades són molt bones per aclarir la ment i fer un xic d'exercici. Una descripció del paisatge molt bonica i acurada, tot un privilegi viure en un lloc tan preciós com Tarragona.
Molts petons i una forta abraçada!

...iescaig ha dit...

Els arbres que ensenyen o deixen veure les arrels són sempre més atractius. Amb aquesta grapa agafada al peu que és l'origen del tronc.
Bona passejada! Què faríem si no tinguéssim la rutina diària?
.

Carme Rosanas ha dit...

Quina passejada més maca i més plena, la podem compartir amb tu,com si t'acompanyéssim.

Les rutines a vegades van prou bé! Tants dies de tancament ja no van tan bé. Agraïm poder sortir. Bones passejades, Olga. No coneixia la paraula Fitolaca. Un arbre més que conec. És un regal, gràcies, Olga!

Júlia ha dit...

Les rutines tenen la seva grandesa i mai no son repetitives del tot, una abraçada, Olga.

Calpurni ha dit...

Flâner, en diuen també en França. A gaudir del passeig.
Salut i poesia!

M. Roser ha dit...

Jo vaig seguint itineraris diferents, en les meves passejades, sobretot buscant les ombres que sembla que estem al juliol...
I també observo les flors que hi ha a la vora dels camins i el seu perfum m'embadaleix...I els ocells, mare meva quina gatzara, mai n'havia sentit tants de diferents; el que més refila és la merla, que jo sento el seu cant des de la matinada, fins el vespre...Quin arbre tan bonic, no el coneixia pas jo.
Bon confinament Olga i bona nit!

Helena Bonals ha dit...

Per rutinària que sigui la teva sortida, segur que és molt millor que estar tancada a casa.
Jo des que va començar el confinament estic molt creativa, no em puc queixar. És una manera de sortir, de volar.

Galionar ha dit...

Benvingudes les rutines, Olga, si són com aquesta que ens expliques. El gaudi que et deu comportar el teu passeig segur que no pot pagar-se ni amb tots els diners del món. Que per molts anys més puguis fer-lo, estimada poeta, amb caminadors o amb el que sigui! Per sort, la teva ànima vola lliure i lleugera, i això és el que compta.
Una abraçada tendra!