ENTRE PEDRES
*
9-2-16
*
La finestreta
medieval apedaçada suggereix un interior miserable on un avar descrit per
Dickens amaga diners sota fusta podrida. També hi podria viure un estudiant sense
sort, amb fred i candela al nas, com els que veia el Príncep Feliç a les mansardes
ruïnoses.
Demà dimecres de cendra. Però
carnaval perviu, etern, a la màscara de pedra que em mira, molt a prop de casa,
i amb la que puc conversar, perquè a l’interior profund dels seus ulls guarda
les transformacions del món i de tanta gent com ha passat sense veure-la. Ella
m’explica, si hi parlo, que el que escriu Joyce sobre els vius i els morts ja
ho sabia, i que no és solament a Irlanda que neva sobre els camps extensos,
sinó que vora el mar ha plogut i el llevant ha fet estremir uns vius i uns
morts més propers, els nostres: “un viu que ets i un mort que seràs”, em diu,
implacable, sense alterar la fesomia.
Gairebé al seu costat, una cavitat
generosa acull la morella roquera (parietaria officinalis), humil entre les
plantes, model de pervivència en llocs hostils sols tingui un filet d’aigua.
Ella ha trobat un refugi de pedra i surt a prendre el sol. ¿Què més podria
desitjar? El sol la mira, jo l’admiro i el mestral l’acaricia. Però sento la
màscara de pedra, a prop, que va dient: “ella també morirà”.
*
15 comentaris:
Que bé viu la planteta humil. Dins d'un úter llogat. De pedra, però matern.
Olga, digues-li a la màscara pètria que no oblidem el nostre destí, ens el sabem tant de memòria que no cal que ens el recordi cada dia...
fins que no arriba la mort, tot és vida
així que tinguem poesia i dies viscuts en plenitud
i salut, això sí, sobretot
.
Les pedres miren, acullen, ens parlen amb un alfabet propi. Ens sobreviuen.
A mi des de ben petita que em feien por, els dimecres de cendra, perquè no entenia res i el capellà, al col·legi, ens feia una creu al front amb una porqueria cendrosa dient allò de "polvo eres y en polvo te convertirás". Ja ho sabem, no cal que ens ho recordin. Gaudim de la vida mentrestant, com la parietària. Les pedres també són vives; duren molt més que nosaltres, però també acaben desintegrant-se...
Una abraçada, Olga!
Gràcies per recorda-me els Dublinesos...M'agrada la finestra vella i atrotinada, quantes histories ens podria explicar...
I qui ho diria que enmig de la pedra pot despuntar la vida, i ben ufanosa que és la petita planta!
Ha plogut? quina sort, aquí només fa vent.
Petonets, Olga.
Allà on menys ho esperem spot surtir la vida. A l'Àfrica, desprès de sis mesos d'estació seca, quan queia la primera pluja, de la terra resseca sortien uns llires blancs. Els anomenaven, "copas de la Verge". Duraben un dia i no sortien altre cop, fins la fi de la propera estació seca. A mí sempre m'han recordat que desprès de les dificultats, desprès de la mort...torna a surtir la vida. Una abraçada.
Unes fotografies especials i boniques, totes tres... Animades per les teves paraules. Un post ple de bellesa.
Com són d'inquietants les màscares! Com ben dius guarden a dins misteris per a nosaltres. Jo en col·leccione màscares i he fet algunes. Sempre he pensat que tenen quelcom d'insondable.
Salut i poesia!
El que importa en aquestes pedres és l'impacte de la teva mirada i el rastre que ens en deixes.
Diuen que les pedres tenen memòria però no ho sé ja que amb els anys jo també la perdo. La morella roquera, tan humil, tan entranyable, tan resistent i tan aferrada a la vida i tan provocadora d'al·lèrgies, sobretot urbanes... Li tinc devoció.
Aquesta morella és ben bé com els vels d'empatia que cobreixen la roca de duresa de la nostra vida. Aquests forats en la pedra semblen fets expressament.
...ARRALAMENT A LA VIDA,AIXO ES DEMANA LA MORELLA. EL MASCAROT PARLA DE ACEPTACIO DEL NOSTRE DESTI,CONTRADICTORI?.
La morella hi viu i no pensa, viu, i mentre viu, viu. Doncs això, vida i poesia en el dia a dia.
La nostra pel·lícula vital acabar amb la mort del protagonista, per bé que fins aleshores aprofitarem el temps com millor puguem.
Publica un comentari a l'entrada