FULLES MORTES




FULLES MORTES
*
14-2-16
*
Pugem al mercadet de brocanters  de diumenge al Pla de la Catedral. El meu llibreter em diu que té una cosa que em pot interessar: allà exposat hi ha el meu llibre “Viatge d’aigua”, de gratíssims records mentre l’escrivia, que recorre tota la costa de Tarragona. Obro, i el llibre porta una dedicatòria meva a uns amics íntims, que no han mort i que tenen bona salut. Em cau l’ànima als peus. Jo els l’havia regalat, com faig amb la família més acostada i amics comptats, i em pensava que l’apreciaven. Potser necessitaven més espai a casa seva. Ho entenc. Llavors podrien haver dissimulat i regalar el llibre a algun familiar seu o altres amics. Però l’han venut al llibreter, on jo ho podia veure i ho he vist. Fulles mortes.
            Vull recordar la dedicatòria d’un llibre que vaig comprar a Barcelona –quan hi anava- a la llibreria Canuda, ara tancada. El llibre, del 1938, de Ramon Xuriguera, es diu “Destins” i és d’Edicions Proa, Biblioteca A Tot Vent dirigida per Joan Puig i Ferreter. La dedicatòria, del 1939, fa així: “Carme Bracons de Colomer – No he llegit encara la novel·la i no sé els destins dels seus personatges. Però sí els nostres. Estimar-nos més cada dia i ésser més feliços i posar una eternitat dins de cada minut d’amor. Teu sempre : Josep Maria.” Fulles mortes.
            ¿Mortes? Espero que algú compri el meu “Viatge d’aigua”, amb tanta il·lusió dedicat i després venut. Com jo vaig comprar “Destins”, sense saber què s’havia fet d’aquells enamorats, i si el llibre se l’havien venut els hereus després de morir ells. I això últim ho poso perquè és dia de sant Valentí. I val més enamorar-se dos dies, el de sant Jordi i aquest, que no pas cap.
            Que l’amor us sigui dolç.
            *

22 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Ostres, Olga... és impactant la teva història amb el llibre i els amics i fa reflexionar molt sobre els amics en general i sobre les coses que volem compartir i que creiem que compartim. Hi penso sense arribar a cap conclusió. Simplement les coses són com són i les persones també. Fulles mortes, com tu dius.

Pel que fa a l'altre dedicatòria, a la meva família hi havia Bracons i entre ells una Carme, que tenia l'edat com per ser jove casada a l'any 39, però crec que mai no va estar casada i que no era la mateixa. Somiant, ja ho veus!

Una abraçada.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Estimada amiga: constatem els destins dels llibres... L'Oriol va comprar un llibre de segona mà que anava dedicat a Jordi Sarsanedas. Va sortir de casa seva mateix, vull dir que vam saber que el fill de Sarsanedas havia venut una pila de llibres... Això passa i passarà. Fulles mortes. Bon diumenge, el que queda, i ben de dol per la mort de la Muriel.

M. Roser ha dit...

Jo els llibres dedicats els guardo amb especial afecte, però ves a saber que va passar amb aquest teu, potser va anar a parar a les mans d'algú que n'hi se'n va adonar, una pena.
He intentat llegir l'altre dedicatòria amb la lupa i després he vist que l'havies posat... L'he trobada molt bonica, i plena d'amor! Ves a saber què se n'ha fet dels protagonistes.
Tens raó d'amor, com més millor!
Petonets.

Júlia ha dit...

Més d'una vegada he comprat algun llibre que he trobat en llibreries de vell o als encants de Sant Antoni, amb dedicatòria de l'autor a algú que no conec, la veritat és que provoquen tristor, un dels que em va impressionar va ser un del poeta Joan Maria Guasch, la dedicatòria era molt personal.

Quan van venir a buidar el pis dels pares, fa anys, un senyor que s'hi dedicava amb va dir 'els llibres pesen molt i avui valen poc', així és el món però crec que abans d'enviar un volum dedicat de forma personal a les piles de segona mà val més fer-lo desaparèixer com sigui, la veritat. I una cosa són aquestes dedicatòries de circumstàncies fetes a gent que potser ni coneixes i l'altra les més personals i amb complicitat, però el món és estrany.

Júlia ha dit...

Per cert, quan passo pel carrer Canuda -i per altres- i constato que han desaparegut tants llocs estimats, com la llibreria on passava moltes estones, no puc evitar la nostàlgia malaltissa, encara més quan constato la porqueria de negociets que proliferen pel centre de la meva ciutat, cada vegada més llunyana.

Júlia ha dit...

La dedicatòria que esmentes també impressiona per la data, després de la guerra la gent es va desfer de molts llibres en català.

Júlia ha dit...

Crec que Carme Bracons de Colomer era professora de cant al Liceu i el seu marit també hi tenia alguna relació.

gloria abras pou ha dit...

Potser el teu llibreter havia d'haver estat més discret. Aparentment tot hauria romàs com abans de descobrir el llibre venut i tu no hauries mormolat Fulles mortes.

xavier pujol ha dit...

Potser tal com tu mateixa penses necessitaven espai als prestatges. El que no saps és que no se'n van adonar que treien de casa aquest exemplar dedicat, creuen que encara el tenen i el busquen a les lleixes desesperadament.
Quines voltes fa el món, quins camins fan els llibres!

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Gràcies, Olga, només un moment de tristesa ens fa comunicar-nos de veritat amb la gent, sempre hi ha un mur d'incomunciació que no es pot superar i que només la mort ens donarà la possibilitat d'esbrinar, d'arribar a l'acte sexual complet. Però mentrimentes acceptem aquesta manca de comunicació i sapiem veure en cada caiguda el valor de la comunicació, de ben segur que aquesta malaltia teua, que ja prompte passaràs del tot, t'ha comunicat amb més força amb el món, amb l'Univers, amb cada persona humana, de ben segur, eixe i no altre, estimar, és el sentit, el sentit d'una vida sense sentit, què millor que estimar-se entre l'arbreda, estimar-se en el bon sentit.

Vicent

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Dit d'una altra manera, Olga, sempre o gairebé sempre cal triar entre l'aprovació del món i la d'un mateix, jo preferisc aquesta darrera, tu has de compaginar-les.

Vicent

Joan Josep Tamburini ha dit...

No deu fer cap gràcia el que expliques. Però com diu en Vicens, el que importa és la consciència de l'obra ben feta. I com diu en Xavier, potser ni se'n van adonar que un dels llibres del que es desfeien era aquest. Una abraçada.

Enric H. March ha dit...

Olga, pensa en qui recull fulles mortes. És per a ells que els llibres dedicats de segona mà abandonen la llar. Ells saben donar-los un nou sentit i es fan seu el diàleg amb la dedicatòria i construeixen un argument nou, vicari, que no estava previst.

Helena Bonals ha dit...

A casa estem colgats de llibres, no m'agradaria haver-me de desprendre mai de cap d'ells, amb dedicatòria o sense. El detall que els que s'han venut el teu llibre encara són vius és potser el que sap més greu. Segur que no tenen prou sensibilitat pel que tu escrius.

novesflors ha dit...

Potser algú el comprarà precisament per la teua dedicatòria. Tu no ho sabràs però no importa. Les fulles cauen, moren i en renaixen altres al brancatge viu.

Galionar ha dit...

Havia de ser una sorpresa ben desagradable i dolorosa per a tu, Olga; també penso que el venedor hauria d'haver tingut la delicadesa de no dir-te'n res... I crec també que els propietaris del llibre no van ser conscients de la seva desaparició, perquè no pot ser d'altra manera. Però en fi, amiga, pensa que una flor no fa estiu, i que la immensa majoria de persones que hagin tingut la sort de comptar amb un llibre teu dedicat el guardaran com un tresor.
Bona nit, bonica!

Maria Dolors Giral ha dit...

De tot això el que salvo és que et trobes prou bé per sortir a tafanejar. A Barcelona és difícil trobar llibres teus. M'hauré de desensonyar, quan faci més bon temps, i anar a Tarragona amb una gorra i una lupa per veure què hi trobo. I a continuació seure a esperar per si veniu i us puc fer una abraçada que en tinc moltes ganes.

Montse ha dit...

Quan vam fer obres a cas (el 2004) vaig haver de desprendre'm de molts llibres. Et ben juro que vaig passar una malaltia. Vaig anar a biblioteques amb el cotxe carregat de caixes, i ningú,ningú, no em va voler els llibres.

Finalment, vaig donar els infantils a l'escola on encara treballo, i tinc el goig de veure com omplen les prestatgeries del parvulari i alguna de priària. Però els altres... van acabar al contenidor.Ni tan sols en una llibreria de vell. Però havia d'escollir: o els llibres o nosaltres. Vaig triar, però. Cap llibre dedicat va anar a parar al contenidor, En dono fe!

Molt bonica, la dedicatòria d'amor que ens has mostrat!

Montse ha dit...

Oichs, com sempre...

Cas = casa

Priària = primària


els meus dits... el meu teclat, oichs!

Josep Gironès Descarrega ha dit...

El llibre Viatge d'aigua en va encantar. Es nota que va ser escrit amb coneixement del la gent i del territori, i amb passió.
Altrament, no sempre que regalem alguna cosa de tot cor es rep de la mateixa forma, però hem d'entendre que no tots estem fets amb la mateixa pasta de components generosos.

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Ja t'he contestat i disculpa una altra vegada, he estat dos dies sense ordinador, i m'ha vingut justet, però no t'amoïnes, sempre hem passa el mateix, sóc un trompellot, però amb bon cor. ;-)

Vicent

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Olga, mira, suma els números de la data de la publicació, 14.

Vicent