ENTRE PEDRES





ENTRE  PEDRES
*
9-2-16
*
La finestreta medieval apedaçada suggereix un interior miserable on un avar descrit per Dickens amaga diners sota fusta podrida. També hi podria viure un estudiant sense sort, amb fred i candela al nas, com els que veia el Príncep Feliç a les mansardes ruïnoses.
            Demà dimecres de cendra. Però carnaval perviu, etern, a la màscara de pedra que em mira, molt a prop de casa, i amb la que puc conversar, perquè a l’interior profund dels seus ulls guarda les transformacions del món i de tanta gent com ha passat sense veure-la. Ella m’explica, si hi parlo, que el que escriu Joyce sobre els vius i els morts ja ho sabia, i que no és solament a Irlanda que neva sobre els camps extensos, sinó que vora el mar ha plogut i el llevant ha fet estremir uns vius i uns morts més propers, els nostres: “un viu que ets i un mort que seràs”, em diu, implacable, sense alterar la fesomia.
            Gairebé al seu costat, una cavitat generosa acull la morella roquera (parietaria officinalis), humil entre les plantes, model de pervivència en llocs hostils sols tingui un filet d’aigua. Ella ha trobat un refugi de pedra i surt a prendre el sol. ¿Què més podria desitjar? El sol la mira, jo l’admiro i el mestral l’acaricia. Però sento la màscara de pedra, a prop, que va dient: “ella també morirà”.
            *

15 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Que bé viu la planteta humil. Dins d'un úter llogat. De pedra, però matern.
Olga, digues-li a la màscara pètria que no oblidem el nostre destí, ens el sabem tant de memòria que no cal que ens el recordi cada dia...

matilde nuri i espona ha dit...

fins que no arriba la mort, tot és vida
així que tinguem poesia i dies viscuts en plenitud
i salut, això sí, sobretot
.



Enric H. March ha dit...

Les pedres miren, acullen, ens parlen amb un alfabet propi. Ens sobreviuen.

Vicent Llémena i Jambet ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Galionar ha dit...

A mi des de ben petita que em feien por, els dimecres de cendra, perquè no entenia res i el capellà, al col·legi, ens feia una creu al front amb una porqueria cendrosa dient allò de "polvo eres y en polvo te convertirás". Ja ho sabem, no cal que ens ho recordin. Gaudim de la vida mentrestant, com la parietària. Les pedres també són vives; duren molt més que nosaltres, però també acaben desintegrant-se...
Una abraçada, Olga!

M. Roser ha dit...

Gràcies per recorda-me els Dublinesos...M'agrada la finestra vella i atrotinada, quantes histories ens podria explicar...
I qui ho diria que enmig de la pedra pot despuntar la vida, i ben ufanosa que és la petita planta!
Ha plogut? quina sort, aquí només fa vent.
Petonets, Olga.

Joan Josep Tamburini ha dit...

Allà on menys ho esperem spot surtir la vida. A l'Àfrica, desprès de sis mesos d'estació seca, quan queia la primera pluja, de la terra resseca sortien uns llires blancs. Els anomenaven, "copas de la Verge". Duraben un dia i no sortien altre cop, fins la fi de la propera estació seca. A mí sempre m'han recordat que desprès de les dificultats, desprès de la mort...torna a surtir la vida. Una abraçada.

Carme Rosanas ha dit...

Unes fotografies especials i boniques, totes tres... Animades per les teves paraules. Un post ple de bellesa.

Calpurni ha dit...

Com són d'inquietants les màscares! Com ben dius guarden a dins misteris per a nosaltres. Jo en col·leccione màscares i he fet algunes. Sempre he pensat que tenen quelcom d'insondable.
Salut i poesia!

gloria abras pou ha dit...

El que importa en aquestes pedres és l'impacte de la teva mirada i el rastre que ens en deixes.

Júlia ha dit...

Diuen que les pedres tenen memòria però no ho sé ja que amb els anys jo també la perdo. La morella roquera, tan humil, tan entranyable, tan resistent i tan aferrada a la vida i tan provocadora d'al·lèrgies, sobretot urbanes... Li tinc devoció.

Helena Bonals ha dit...

Aquesta morella és ben bé com els vels d'empatia que cobreixen la roca de duresa de la nostra vida. Aquests forats en la pedra semblen fets expressament.

Oliva ha dit...

...ARRALAMENT A LA VIDA,AIXO ES DEMANA LA MORELLA. EL MASCAROT PARLA DE ACEPTACIO DEL NOSTRE DESTI,CONTRADICTORI?.

novesflors ha dit...

La morella hi viu i no pensa, viu, i mentre viu, viu. Doncs això, vida i poesia en el dia a dia.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

La nostra pel·lícula vital acabar amb la mort del protagonista, per bé que fins aleshores aprofitarem el temps com millor puguem.