SIMPATICÓN

SIMPATICÓN

Dels meus set als 10 anys, obtenir un tubet de pega per portar a escola era difícil. Per això quan una nena amiga me’n va donar un, que ja era encetat, no sabia com agrair-li. La prova és que me n’he recordat sempre.
            D’aquells tubets tothom en deia Simpaticón. El nom real era Sinteticón, però el poble estrafà d’immediat els noms i a vegades, com és el cas, resulten curiosos. Ara que faig memòria, recordo haver sentit com homes grans i ferrenys demanaven el Simpaticón per adobar alguna cosa.
            Penso que, tret de la gràcia de la paraula, poca importància tenia si es deia d’una o d’altra manera. A Tarragona, del carrer d’Apodaca (pocs deuen saber qui era) se’n sol dir carrer Putaca. Els homes ferrenys, doncs, feien la seva feina i els tendres infants escolars també.
            Tret que fa poc m’he assabentat que un “nen” de la meva edat i d’una altra població, d’un altre col·legi, doncs, de la pega aquella en deia Simpaticol. Ho devien dir tots els nens, i no recordo que cap mestre ni monja ens corregís. ¿Algú de vosaltres, bloguers d’una ‘certa’ edat, coincideix a haver dit o sentit aquests noms?
            Resulta que l’insigne Antoni Tàpies feia les seves primeres composicions usant terra d’escudelles (l’actual Vim o frega-culs de cassola) barrejada amb Sinteticón, per obtenir textures rugoses. L’entrada diu ben clar Sinteticón. Però, ¿com ho devia dir ell a la seva escola?

            ¿I si tot plegat fos Synkolikol i anàvem fora d’osques?
             ***
             Imatge presa d'Internet.

16 comentaris:

Josep Gironès Descarrega ha dit...

El nom tant hi fa, l'important era la funció.

jpmerch ha dit...

Jo no l'havia sentit mai. Ací a València, que a la vista de la il·lustració devia ser de la mateixa època, el que teníem era el "Pegamín", que per cert, era bastant roí.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

El llenguatge és cosa viva... A la casa de pagès on va néixer la meva mare, de les mandarines en deien vandarines... La mare ho ha conservat, i jo no la corregeixo mai quan em dóna vandarines.

Maria Dolors Giral ha dit...

I tant que me'n recordo però nosaltres en deiem sinteticon. Anant per l'autopista cap a Vic, hi havia un moment, a sobre el primer pont en que l'olor era fortíssima, Crec que era l'Aismalibar o Asmailiba, on es fabricava. Sempre era un moment claríssim de regressió a la infància.
I quan als canvis de noms de les coses, la meva sogra n'era la reina. Un dia el meu fill David li va obrir l'essesser, i amb la microbina li va tacar tot el sargei. Us en podria explicar dotzenes. El suñer del llt, la gavina de telèfon, els palmons del pit etc. Una de les meves filles en feia col·lecció.

Sílvia ha dit...

Li devien dir pel nen de la il·lustració, és ben simpàtic! Jo sóc més de la generació imedio...

Anònim ha dit...

No coneixia aquesta marca. Nosaltres fèiem servir Uhu i Imedio, quan n'hi havia, perquè habitualment enganxàvem amb una pasta feta amb farina. Ara, això sí, la modificació de paraules apropant-les a sons i noms més coneguts era força comú.

novesflors ha dit...

No havia sentit aquest nom abans. Ací en déiem "Pegamín".

xavier pujol ha dit...

Olga, no et puc ajudar gaire amb això del simpaticón. Com altres comentaristes, la primera pega que recordo era el Pegamento Imedio.
M'han agradat els altres exemples de deformació amable del llenguatge. La meva àvia, com explica M.D. Giral, respirava amb els palmons. Ella mateixa deia que parlava com els intics d'Hastafrancs i no pas com els antics d'Hostafrancs.

M. Roser ha dit...

De vegades els noms reals es converteixen en noms bes surrealistes i cada poble i posa la seva etiqueta particular...Jo no recordo com es deia la pega que feia servir de petita, però si la terra d'escudelles, amb la que netejàvem els culs de les olles a cops de fregall d'espart...
Petonets, Olga.

M. Roser ha dit...

Volia dir "hi posa", mecatxis!

Relatus ha dit...

Jo tb sóc Imedio però no m'estranya que li canviéssiu el nom, era massa complicat!

Carme Rosanas ha dit...

Jo no me'n recordo pas d'aquesta pega. Jo també recordo el Pegamento Imedio i també haver sentit això del Pegamín que diu Jp i NOves Flors.

Helena Bonals ha dit...

L'empatia ja ho és, d'enganxosa! La creativitat popular sembla que segueixi l'inconscient igual que un artista.

Unknown ha dit...

Recordo molt vagament "Sindeticón" però de seguida va sortir l'Imedio que durant força temps era anomenat com el seu predecessor. El que triomfava més era el genèric "pega".
I encara es fa servir sense oblidar l'entranyable "cola aràbiga".

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

I per a que no es perden les coses antigues ni les bones tradicions et desitge un bon Nadal i un feliç i pròsper Any Nou familiar i discret.

Vicent

Joan ha dit...

Bon dia, Olga.
I tant que la recordo. A casa, l'avia i també la mare en deien "Simpàtic".
"Enganxen els cromos amb Simpàtic"