DIUMENGE AL MATÍ



DIUMENGE AL MATÍ

De tant sol, el mar es trenca en brillants. Surto de casa i saludo Nelson, el noi de les bombolles; em comenta que no fa vent i que les bombolles no flotaran; és l’anticicló, li dic, que ens cou a poc a poc.
            El meu propòsit és retratar els minijardins verticals que es formen a la base de les palmes: lletsons, esparreguera, picardia, moneda de la sort, fins i tot alguna figuera entre rams de dàtils esplendorosos i solars.
            En un banc del Passeig de les Palmeres veig tres de les quatre Parques assegudes, amb dues dones més i un home en cadira de rodes. De tant veure passar les Parques cada dia, matí i tarda, m’acosto a saludar-les, em presento i enceto conversa. De seguida surten els anys: 84, 86 i 92 ¡! Caminen i caminen i no tenen lesions als genolls.
            Pujo a la Part Alta i veig que el meu cunyat, l’antiquari, fa paradeta fora de la botiga. Total, que l’hi he comprat un fòtil que penjarem al menjador per posar-hi un rellotge de butxaca i un devocionari dels meus (temps d’oració, es podria titular el conjunt). Al costat de la parada, la bonica regidora compra un pom per a la seva mare a Llorenç, el florista, que munta un pessebre entranyable. Li pregunto a la noia si sap que als soterranis de la botiga de l’antiquari hi havia una fàbrica de xocolata, de la que encara es conserva el taulell de marbre. Jo a vegades hi porto algun foraster. Ella no ho sabia, però com que el carrer Major és entretingut, passa l’antic arxiver municipal, Francesc, i diu que ell sí que ho sabia, perquè el seu avi era nascut en aquella casa, “i el teu home també”, em mira somrient. Vet aquí que entre els vius, llargament, es conserva la memòria dels morts i, potser si hi posem fe, una mica d’olor de xocolata i tot.
            *

            Fotos d’OX

10 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Un diumenge al matí, ple, bell i ben explicar... L'olor de xocolata imaginada o no, també la sento.

M. Roser ha dit...

Ja veig que has aprofitat el bon temps per a fer un bon passeig i t'has "firat"
aquest moblet antic tan bonic...
Curiós això dels soterrani de l'antiquari! Segur que jo la sentiria l'olor de xocolata, les parets encara en deuen estar impregnades!
Petonets, Olga.

...iescaig ha dit...

la fe és cega, i per tant ens obliga a creure sense veure-hi clar, solament fent cas del nas, que ja és bastant, però insuficient;
tenir confiança és millor, perquè implica bona fe, i això ja descarta un munt de possibilitats: ens diu davant de quins fets, que potser no podem demostrar, mai no haurem de cedir;

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

M'ha agradat la imatge de les velletes-Parques, o Moires, o Filoses, o com en vulguem dir d'aquests arquetips mestresses del temps...

Josep Gironès Descarrega ha dit...

La relació entre persones d'un determinat àmbit és prou engrescadora i de vegades fructifica quan es refresquen records. Aquí rau part de l'èxit de les comunitats.

xavier pujol ha dit...

Quina filigrana de moble. lliga amb el final del passeig Té color de xocolata.

Helena Bonals ha dit...

Naturalesa i artifici, no sé què m'agrada més.

Galionar ha dit...

Fa de bon sentir la placidesa dels teus passejos de diumenge al matí, on la conversa és capaç de fer presents els qui no hi són però que continuen formant part de la vida de la gent.
Una abraçada!

Loreto Giralt Turón ha dit...

Fas que una passejada sigui una aventura i, llegir-la, un plaer.

Teresa Duch ha dit...

Em fixaré amb aquests petits jardins, Olga. Encara no he aprés a mirar segons què. Que sigui un Bon Nadal i que el sol escampi la seva llum en el nostre mar.