FELICITACIÓ I CONTE

FELICITACIÓ I CONTE
*
24-12-14
*
Amb aquesta felicitació virtual desitjo a tothom unes bones festes de Nadal i molta salut per afrontar el 2015, any de tantes esperances i grans realitats.
 *
Aquest conte, NO ÉS EL MATEIX,  me l’ha publicat avui el Diari de Tarragona en el seu extens extraordinari de Nadal. Per una vegada, escric en aquest post un text més llarg del que és el meu costum. Però com deia una parenta, les coses s’han de compartir. El director del Diari em va demanar un conte de Nadal que parlés de Tarragona. Jo no volia escriure un conte convencional. Aquí el teniu.

                                                NO ÉS EL MATEIX
                                              -Conte de Nadal-

El regidor Nicolau Santana tornava còmodament de Zestoa a Tarragona en el tren Alvia la vigília de Nadal. Visita privada no a càrrec del consistori. Quan pensava en la desastrosa Estació del Camp, sempre trobava estranys els controls de seguretat que es requerien i passaven, perquè en canvi no n’hi havia cap a les estacions de tornada que, com ja tothom sap, poden facilitar el pas a nius de terroristes, cèl·lules de jiyadistes i núvols de narcotraficants. Com que el país ja era desballestat per tradició, no calia fatigar-se amb rucades de política absurda i ho deixà córrer. Es volia adormir provant de fer la digestió d’alls i pebrots de les marmites i embotits amb què l’havien atipat els amics de la societat a què pertanyia. Ara a les societats ja hi deixaven entrar dones. No era el mateix, no era el mateix.
      El cap li ballava una mica quan, perquè li vingués la son, va començar a escriure una llista d’equívocs titulada “No és el mateix”. Per exemple, no és el mateix ‘un sopar amb all que un sopar amb ball’. O ‘sense vetes i cent cebetes’. O, en castellà,  ‘un barco chino que un bar cochino’. Els de la societat l’havien proveït d’una petaca de patxaran per anar fent glopets. Alhora que s’adormia, allò li provocava una inspiració beatífica. Suficient per acceptar seguir la missa del gall a la catedral quan arribés, entre els polítics que es deixaven veure en els primers seients reservats.
      Per això, entretingut com estava, no es va adonar del canvi de ruta i de velocitat del tren fins que l’interventor va comunicar al passatge que, a causa d’una avaria, es desviaven per reparar la màquina en un baixador-taller que tenien prop de Tudela. Que ningú s’amoïnés, perquè en nit com aquella ADIF oferia autocars, sopar i allotjament gratuïts en un esplèndid hotel de Tarragona amb vistes al mar. Si es volia continuar viatge, els autocars portarien tothom a destinació.
      Hi va haver un anar i venir frenètic de passatgers, reclamacions i amenaces, plors de criatures, crits pels mòbils, megafonia esquerdada, insults i protesta clamorosa fins que l’Alvia es va aturar als tallers poc més avall de Tudela. Del tren avariat es va veure baixar una lenta processó d’equipatges i munts de gent embolicada i fosca amb l’alè sobre els caps com un núvol en la nit glaçada. Semblaven presoners de guerra a través de l’estepa.
      El rector de Santa Tecla la Vella, viatger que s’havia adormit amb l’última carta pastoral entre les mans, remugava que allò semblava el desori del gran  empadronament manat per August feia dos mil anys, quan la gent enfarfegada anava cap als seus pobles d’origen i precisament una nit com aquella, amb totes les fondes atapeïdes, va néixer Jesús. A ell, al rector, l’esperaven a la catedral per concelebrar: l’arquebisbe, les autoritats locals, llums, orgue solemne, l’encens, els recitatius, els fidels que sempre cantaven arrossegant les paraules. En fi, aquella òpera barroca que es representava cada any, i que per això mateix, repetida en el temps, feia sentir la gent amb la fortalesa pròpia de les columnes de pedra i marbre. Gairebé eterna. Aquest Nadal s’ho perdria. O el perdrien a ell, pensava un punt envanit.
      Col·locats per fi als autocars tots els passatgers que anaven al Camp de Tarragona, se n’hi van afegir d’altres, que van optar per apuntar-se al sopar i allotjament oferts per ADIF, encara que es desviessin de casa o es perdessin la missa del gall. Una avaria ferroviària sense prendre mal era bona excusa i aquesta prometia un alegre sopar i dormir en un ambient nou. “¿La missa del gall? Ja us la diré jo, no patiu. Primer, arribem”, continuava el rector de Santa Tecla la Vella  tremolant de fred.
      Per fi els passatgers del territori i voltants ja eren tots instal·lats als salons de l’hotel Imperial Tarraco i és quan va començar a despuntar l’esperança col·lectiva: “potser ens ho passarem bé i tot”, s’animaven els uns als altres. Els que eren de Tarragona i voltants es van guardar prou de dir a les famílies que havien arribat. Ja no es volien perdre la festa. Els nens callaven i alguns ja dormien a les habitacions. L’endemà seria un altre dia i cada ovella al seu corral, com està manat.
      Entre tant de tràfec, el regidor Nicolau Santana es va espavilar del tot i s’anava fent càrrec de la nova situació. Buscava amb els ulls algú per conversar i seure a taula i llavors va veure la regidora de l’oposició, Helena de Tomàs, que vagava desorientada. “¿No has volgut tornar a casa, ¿eh?”, la va abordar amb un somriure de conill. “Com tu mateix, home; secret per secret.” Helena mig amagava la cara entre els cabells rossos. “¿Podré seure al teu costat per sopar?”, insinuava Nicolau. “Segons de què parlis”. “Callaré, ho prometo”. “Tampoc és això, home”.
      En aquell moment el mestre de sala anunciava missa del gall al saló dels Rotary’s, lloc protegit per la proximitat dels sants màrtirs de l’amfiteatre romà, sota mateix del Balcó del Mediterrani. Nicolau Santana va iniciar el gest d’anar al saló, que ja coneixia prou, però Helena de Tomàs no hi va voler entrar. Oposició pura. Nicolau va somriure i triar la devoció més antiga: complaure els déus. Helena també tenia la seva devoció acceptada: esperar la tornada de l’home. No és el mateix que el descans del guerrer, que té altres connotacions masclistes.
      El mar resplendia de plena lluna; alguns viatgers nostàlgics el contemplaven des dels balcons de l’hotel. Als carrers, silenci perquè els ciutadans eren o a missa del gall o a sopar. A la catedral tocaven carillons i campanetes quan figurava que Jesús naixia. Corals populars, orquestra i cor procuraven que la nit fos més tendra, i totes les marededéus amb nen de la catedral somreien, agraïdes a qui els endolcia tants segles de pedra i fred.
      Nicolau Santana es va treure dissimuladament la moleskine de la butxaca i va anotar, continuant la seva llista: “ no és el mateix un Alvia amb avaria que una àvia al mig de la via”. “L’he de perfeccionar”, es va dir somrient de nou, llavors ja amb els ulls mig aclucats. I es va adormir com un beneit (1) a la còmoda butaca de la sala Rotary’s, mentre el rector de Santa Tecla la Vella recitava l’evangelista Lluc: “... i de sobte s’uní a l’àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant: ‘Glòria a Déu a dalt del cel, i la seva pau als homes que ell estima.’”(2)   
     
                                                                 *****

            OLGA XIRINACS
            Desembre 14
            *
            (1) No és el mateix un beneit que un beneït. Un beneit és, entre altres adjectius, un estúpid, babau, etc. Un beneït és una persona o cosa consagrada. Així, no seria el mateix aigua beneita ( poca-solta, etc. ) que aigua beneïda (que fa efecte benèfic). En llenguatge popular se sent dir aigua beneita molt sovint, però no sé si n’hi ha en algun lloc.

            (2) Bíblia catalana. Traducció interconfessional. 1993
========================================================================

Felicitació: collage d'OX.
Cartell: Companyia Orient Express, del meu arxiu. La il·lustració que surt a Diari no s'adiu amb el tema.

18 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Bones festes i bon any, Olga! Que des del balcó que s'enfila sobre tots els màrtirs veiem arribar veles blanques.

Helena Bonals ha dit...

La Renfe que sempre falla, fins i tot per Nadal! Podria ser una història real, excepte això de l'"esplèndid hotel de Tarragona amb vistes al mar".

Galionar ha dit...

Gràcies per aquest magnífic i preuat regal, Olga. Un conte de nadal diferent, que m'ha fet passar molt bona estona. I és que no és el mateix un conte convencional que un conte de l'Olga Xirinacs...!
Molt bones festes, poeta, i una gran abraçada!

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Estimada Olga,
fa de mal dir, que encara s'ho creurien, els de Renfe. Però en aquest moment potser també jo em faria la distreta i em quedaria a l'hotel i fer la festa fora de l'àmbit habitual...
Que tinguis un bon dia de Nadal!

xavier pujol ha dit...

Gràcies Olga,
Pels teus desitjos i pel conte.

On treballo rebem el "Diari de Tarragona". Buscaré el conte imprès i el guardaré.

Bones Festes

novesflors ha dit...

Bon Nadal també per a tu, Olga.

M. Roser ha dit...

Un senyor conte, Olga i fet amb molt poc temps...Sembla mentida el suc que se li pot treure a una avaria del tren...Ara que els que eren de Tarragona, es van passar una bona mica!
I tenia raó el regidor, sovint " no és el mateix"...

Petonets de Bon Nadal.

Lapsus calami ha dit...

Gràcies, Olga, pel conte. A València arriba Renfe -quan arriba- però no el Diari de Tarragona :) Bon Nadal i bones festes per a tu i la teua família. Una forta abraçada des del sud.

Lapsus calami ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Loreto Giralt Turón ha dit...

De debó se sent a dir aigua beneita???? Que passis un bon Nadal, Olga

Enric H. March ha dit...

Loreto, ara fa molt temps que no ho sento dir perquè no freqüento els llocs indicats, però de petit havia sentit sovint "aigua beneita" per "aigua beneïda".

Elfreelang ha dit...

un conte preciós ....n'hi ha molts de beneits beneïts....i també que mullen el dits a l'aigua beneita , la poca-solta, no l'altra beneïda.... bones festes!

kalamar ha dit...

un gran conte, com sempre. Moltes Felicitats, Olga !
i també a tots els teus amics

...iescaig ha dit...

no és el mateix, no, hi ha diferències ben evidents;
que matis a / que matisa

una abraçada, ben dolça, ja després dels torrons!

Eduard ha dit...

Un magnífic regal de nadal, que m'arriba tard, ja que he estat una mica desconnectat de la blogosfera, i no acostumo a llegir el Diari de Tarragona, especialment si estic de vacances i no freqüento, doncs, els bars i cafeteries on és una peça habitual.
Però no és massa tard per desitjar-te un bon any nou, i espero que tampoc per afegir que Nadal no és el mateix que 'nar dalt.

gloria abras pou ha dit...

Un conte magnífic que desprèn ironia i flaire de nadal.
I si l'aigua beneita fos la dels tsunamis? . No em vull fer la graciosa ja quesuposo, que es deu moure la terra sota el mar.

Sílvia ha dit...

M'ha agradat molt. Espero que el nou any ens en porti molts més! Bon 2015!

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Bon any i força activitat literària!