MONÒLIT 1939-1988 fins ara.


MONÒLIT 1939 – 1988 fins ara.
*
23-3-14
*
Vaig néixer el 36. El 39, “Año de la Victoria”, va ser instal·lat aquest monòlit a la Plaça de la Font (Ajuntament). S’hi deien misses de campanya, com es pot veure a la fotografia. El conjunt resultava paorós.
El nostre professor de dibuix, sr. Cartañà, home encara de l’Esquella de la Torratxa, que vivia a prop, en deia el ‘manolito’, i a vegades amenaçava algun alumne rebel a fer-lo anar a l’ombra del ‘manolito’.
Amb el temps, el monòlit ‘manolito’ va ser desterrat a un lloc inhòspit de la carretera de València, entre arbustos, i s’hi van produir les ‘pintades’ subversives pròpies de l’època.
Quan vaig guanyar el Sant Jordi, l’Ajuntament, a petició d’alguns regidors, em va voler dedicar el monòlit. Es va fertransportar, netejar, dignificar i gravar amb un poema meu dedicat a Tarragona i publicat el 1978. El van col·locar a les roques que fan la Punta del Miracle, sobre el mar. Lloc preciós on, dic jo, ja tinc la primera pedra del meu mausoleu. Mai ningú no hi ha fet una pintada.
Però jo sí. De tant en tant agafo un potet de pintura d’exteriors, un banquet plegable i sec a repassar les lletres mig esborrades per l’acció dels elements. Hi ha tantes plaques i monuments a la ciutat que s’han esborrat i ningú repassa... Després de mi, ja ho veurem.
Això ho explico perquè un company de blog, entre comentari i comentari em va preguntar: “¿Del 1939?”.  Aquesta és la resposta documentada.

*

10 comentaris:

Elfreelang ha dit...

Curiosa història ....el manolito franquista dignificat en monòlit literari....cadascú de nosaltres de tant en tant hauríem d'anar repassant, també, pot de pintura en mà, els records de la nostra memòria, amb monòlit real o imaginari per no oblidar tants fets del passat que molts disfressen al seu gust....

Enric H. March ha dit...

Em produeix sensacions contradictòries. D'una banda, la pedra dignificada, que torna a ser pedra, arrel, essència; i de l'altra, la persistència de la imatge tètrica dels corbs que alcen un altar de misèria. En tot cas, benvinguda sigui la claredat que ens porta el mar des de la Punta del Miracle.

Calpurni ha dit...

La història d'una pedra amb final feliç. Com d'encertat va estar la persona que va proposar el canvi d'ús del monòlit. Quan vaja per Tarragona el visitaré, per descomptat.

Helena Bonals ha dit...

A quina pàgina d'Óssa Major és el poema?

Carme ha dit...

Ostres, quin canvi, aquest monòlit!!!

M'emociona que vagis a repassar les lletres amb pintura...
Jo també el visitaré.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La pedra és noble. M'emociona veure les inscripcions en la pedra, les romanes amb aquelles lletres tan airoses... Un bon lloc per allotjar un teu poema.

xavier pujol ha dit...

Tarragona hi va guanyar amb el canvi d'utilitat de la pedra. La fotografia de l'època del nacional-catolicisme fa molta angúnia.
El monòlit ja no és agressiu.

Quan el mar brama
el vers li acaricia el llom
amb una mà de pedra.
I el drac s'adorm.

Fita

Josep Gironès Descarrega ha dit...

No n'hi ha prou amb construir, cal mantenir.

Loreto Giralt Turón ha dit...

Ostres, quin goig. Jo també l'aniré a visitar, si aconsegueixo trobar-lo.

Eduard ha dit...

Cultura de reciclatge! Tant de bo totes les pedres del terror haguessin tingut tan bon destí.
I que commovedora la història que hi ha al darrere: la pròpia autora homenatjada conservant el seu propi homenatge esculpit en pedra!
Una història d'aquelles que no semblen reals, en el seu revelador lirisme.