LLÀGRIMES PELS ROIGS


LLÀGRIMES PELS ROIGS
*
12-3-14
*
A Altafulla ha estat detingut un home de Barcelona per delicte contra la fauna; caçava espècies protegides i havia mort 2 pit-roig i 3 cua-roja.
La barbàrie, de sempre, atempta contra allò més delicat i desprotegit. La variació de fauna i flora és motiu d’admiració per a qui la sap contemplar. I objecte de desig per als brètols destructors.
Ara bé, informa Nació Digital que els ocells caçats en ratera eren morts. No eren per vendre empresonats. Segurament havien de servir per menjar. “Pajaritos fritos”, encara subsisteixen a segons quines taules. Què hi fa si són els preciosos i confiats pit-roig. Aquells que a l’estiu se’ns acosten, ens miren i ben segur que si els parlem ens visiten cada dia. Pel bosc ens segueixen, pel jardí, ens observen, familiars. ¿Heu parlat mai amb un pit-roig? Nosaltres sí, i diria que ens busquen i tot.
Bombes allà. Rateres i trets d’escopeta aquí. Avui també cal una llàgrima per la delicadesa assassinada.
*
Punts de llibre d’OX.

10 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Com la sang vermella dels rovellons, molt ben trobat.

xavier pujol ha dit...

És cert que els pit-roig són confiats. Quan esmorzem al bosc, s'acosten i els tirem molles.
I una sort per als ocellets ( i també per als humans que compartim la terra amb ells) que hagin detingut aquest personatge que els mata.

Fita (refiat)

Carme ha dit...

Pobres ocellets! Els pit-roig són confiats i amics... Al jardí n'hi havia un que berenava cada dia amb el meu fill.

Maria Dolors Giral ha dit...

A casa, a Barcelona, tinc uns amics que cada dia em visiten. Van començar venint a pendre postres quan les baies d'unes plantes (ara no em ve el nom) són roges. Els tornen bojos i a mi em diverteixen moltíssim amb les seves facècies. És d'allò més entretingut. I a Saifores, ja no diguem els que venen. Els hem posat nom i tot.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Encara recordo l'emoció de trobar un pit-roig enfilat en un arbret de la ciutat de Washington, fa una pila d'abrils! Vaig pensar si no seria família dels que de tant en tant veiem al jardí de casa...

M. Roser ha dit...

I que en són de bonics els pits roigs i confiats, com dius tu. Moltes vegades anant pel camp, en veiem algun que se'ns apropa...
És clar que en aquesta vida, no es pot ser massa confiat, no tothom aprecia les coses delicades.
Bona nit, Olga.

Loreto Giralt Turón ha dit...

Qualsevol caçador, d'espècies protegides o no, s'hauria de plantejar si de debó li cal vessar sang

.Josep Aguilera ha dit...

Els ocellets cantaires com la cadernera,el pinça són la cirera de la natura.

Una abraçada.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Hi ha persones que sembla que encara visquin al temps de les cavernes, ja que no han deixat de banda l'instint caçador.

...i escaig ha dit...

caçar és una activitat sempre agressiva, invasora; em sembla greu el fet de mesurar les forces, o, encara pitjor, les victòries a partir de batalles contra la delicadesa

és reconfortant llegir les seves paraules de vindicació
.